En el llibret titulat «Paisatges i Personatges» del qual és autor en Cristòfol Moll Huguet des Migjorn Gran, s’hi troben relats ben interessants, que per passar una estona entretinguda i fer-la passar en els llegidors del nostre MENORCA • «Es Diari», són dignes de ser llegits. Aquest que he triat avui, si no ho record malament ja l’havia sentit contar a un missatge, que era des Migjorn i estàvem llogat junts al mateix lloc, ell feia molts d’anys que vivia a Ciutadella, perquè era casat amb una ciutadellenca i sempre me contava repertoris de quan era jove.
Així idò, mentre rellegia aquest relat, me varen venir a la memòria aquelles xerrades, mentre fumàvem a s’ombra d’un ullastre o durant les vetllades d’hivern, al voltant de sa foganya. Tot açò ja fa molts d’anys, que dorm dins sa fosca del temps, però sempre convé llavar sa pols en aquestes coses, encara que sigui un poc compost, i recopilat.
SA PARTIDA DE SA PESCADA
Aquell dia, quan en Biel Torrent Pinotxo (al cel sia), arribà a can Nicolau Serra, en Toni i en Miquel es Mègol, ja l’esperaven. «Ara pens que he deixat sa fitora». Va dir en Biel. «No et preocupis. Noltros en duim dues», contestà en Toni. «Hauríem de fer via, que en Miquel ja ens deu esperar». En aquell temps, no hi solia anar molta gent a la mar. Almanco com és fa avui d’anar a fer un dia a sa platja. Però tornem a sa partida.
Havien quedat, que es trobarien davall el pi i el xiprer de Binicodrellet. En Miquel hi arribà a l’hora convinguda. Tot i que havia maldat no córrer massa, perquè la distància entre Alaior i Es Migjorn, és prou considerable si s’ha de fer amb bicicleta. Estava un poc suat i era d’agrair l‘ombra del pi i el xiprer. Ell duia les canyes, una senalla d’espart amb els ormejos de pescar i una civadera on hi duia el menjar del dinar.
Mentre en Miquel esperava, conversava amb l’amo en Magí, que havia sortit de ses cases, per anar as boer, mentrestant varen arribar els altres tres: «Avui haurem de fermar es moixos», va dir l’amo en Magí, a aquells tres, que ja arribaven, a la qual cosa va contestar en Biel: «Si es moixos en mengen, serà perquè jo ja n’estaré ben rodó». «Cap on anau?» va demanar l’amo. Perquè, quan ell podia, també li agradava, provar sort amb sa pesca d’oblades. «Crec que anirem per ses Pedreres o per sa Verdissa. Veurem! Segons estiguí la mar. Punyeta món, m’agradaria venir, me pens que avui s’ha de posar bé la mar. Ala idò, arreuau els ormejos i veniu. Avui no puc. Aquest matí esper es menescal». Després d’uns moments de conversa amb l’amo, els quatre amics varen partir cap a Talis. Açò, tot contat, d’abatut i recopilat molt per damunt, és la partida del relat d’aquesta pescada.
UNA PETITA PART D’HISTÒRIA
Quan es deixava la carretera, per devers el pou de torn de Sant Agustí Vell. Que seguia fins a la platja de Sant Adeodato, i fins a les illes, aquell indret era només una vall de terra erma. Allà on acabava el viarany, un munt de pedralla romania, formant part del paisatge i barrant el pas al vianant, d’ençà les obres quedaren interrompudes feia anys. Aquesta carretera, en lloc determinat, corre pel que devia ser un lloc d’enterrament molt antic. Ho aprova el fet que s’hi trobaren restes humanes que ho confirmen. He sentit contar, que algú, treballant a les obres de la seva construcció, va trobar una estatueta de bronze. Els nostres pescadors pujaren la costa de Santa Clara a peu i enfilaren a l’esquerra el camí de Santa Mònica.
En arribar al pont a l’endret del talaiot, un dels llocs dels voltats de Migjorn més alterosos, un ventet de ponent els va donar a la cara, i els féu saber que trobarien bona mar per la pesca. Després cap avall fins a Binicodrell de Baix, per pujar la costa fins dalt Son Pinaret, en arribar a la barrera feren un alè. D’allà a l’horitzó, es veu la mar i el cel com barrejats de blaus, verds, vermells i mil color més, espurnegen en la immensitat que el sol pinta. Després, costa avall fins Atalis.
Ara amb aquesta petita part d’història, que servirà pel començament d’una segona part del relat d’aquesta pescada, deixarem els quatre amics pescadors, que a la fi han arribat a les pesqueres. Així idò, i sempre procurant no ser cansat, amb aquestes recopilacions, afegitons i compondreu una mica. Posaré el punt en aquesta primera part. Fins un altre dia si Déu vol.