Molts dels que ens dediquem a ajuntar paraules sabem que, possiblement, la poesia és la varietat més difícil de l’escriptura. La seva dificultat segurament es deu al fet que requereix un gran talent artístic, que no és a l’abast de tothom que sap escriure i a qui li agrada fer-ho.
A Menorca, en els darrers anys, gràcies a iniciatives com Illanvers i el Poetry Slam, se n’han descobert uns quants que segueixen el gran llegat que ens han deixat Joan F. López Casasnovas (Pere Xerxa) o el mateix Ponç Pons. La nova fornada poètica menorquina l’encarna com ningú el gran poeta ferrerienc Damià Rotger, no només per les seves excel·lents obres i els premis rebuts, sinó també per la manera com transmet la seva passió per la poesia i per les lletres.
De poetes n’hi ha de molts de tipus. En vull posar en valor uns en concret: aquells que possiblement mai no s’havien considerat poetes i que, amb el pas del temps i la intensitat de les lletres de les seves cançons, han estat capaços d’entrar en aquest grup tan selecte. A Espanya, un dels màxims exponents és, sens dubte, un artista que ens ha deixat recentment: Robe Iniesta. He de reconèixer que amb el cantant d’Extremoduro no puc ser gaire objectiu, ja que va ser la banda sonora de la meva joventut i encara l’escolt sovint, però ningú no pot negar la força, la profunditat i la bellesa de les seves lletres.
A Menorca no tenim un Robe —perquè personatges així és difícil que en surtin molts—, però sí que tenim artistes de gran nivell i amb un univers interior que mai saps què poden arribar a deparar. Un d’ells és Leonmanso, que el passat dissabte va presentar el seu últim disc al mateix escenari on, l’any 2008, es va donar a conèixer amagat dins una capsa. D’aquella actuació, que també vaig poder presenciar, ja han passat prop de divuit anys. Des d’aleshores ha publicat quatre discs i, mirant enrere, m’adon que, igual que en Damià Rotger, ja han deixat una gran empremta. I el que encara els queda a tots dos.