He d’admetre una cosa que potser no hauria de dir en públic: aquesta columna existeix gràcies al Nadal… i al meu fracàs estrepitós d’intentar escriure’n una de millor. Les festes m’han superat.
Dia 24 encara confiava: «Tenc temps de sobres per escriure», pensava. Però abans de migdia ja m’havien demanat què havia de dur al sopar, i decidir si enguany el Pare Noel volia un cafè o preferia un gin. Amb aquest ambient tan acadèmic, només vaig aconseguir escriure: «Benvolguts lectors…». I prou.
El dia de Nadal ni ho vaig intentar. Entre el gall dindi, els torrons, els debats familiars i aquella sensació de sentir-te ple com un ou, el cervell va fer vaga. A les neurones no els va arribar ni el missatge que tenia feina pendent.
Ahir, dia de Sant Esteve, vaig pensar que per fi seria el meu moment. Però el 26 és el dia nacional de «cruspir les sobres», i ja se sap que aquí «sobres» signifiquen massa coses i massa mengívoles. Impossible escriure amb el cap ocupat intentant recordar si m’havia pres l’antiàcid.
Així que aquí em tenen: reconeixent obertament que el Nadal m’ha guanyat. Que no he escrit res més profund perquè no he pogut i, sent honestos, tampoc era el moment. El 27 de desembre ningú vol grans reflexions: tots estam una mica apardalats, amb el sucre per les orelles, el calendari fet un embolic i els regals de Reis pendents...
Bones festes… i si els renyen per alguna cosa que no han fet o ha sortit malament, diguin sempre que la culpa és de l’estrès nadalenc.