La casa buida

La setmana passada publicava un escrit il·lusionat: «la senda de la unitat». Ho dic perquè en aquesta he de dir que set dies després sembla que era això: una il·lusió. Els parlava de l’esperança que per l’esquerra suposava la candidatura unitària Unides per Extremadura i els seus resultats i que, aquest èxit, relatiu en un mar de conservadurisme, podria indicar el camí. Una setmana més tard he d’expressar la meva desil·lusió pel desenllaç de les converses d’unitat per a les pròximes eleccions a Aragó, converses d’unitat que han acabat en una divisió a tres bandes: Esquerra Unida-Sumar, Podem i Chunta. Decebut per aquest final, encara hi he hagut d’afegir la pena per la lectura de declaracions -almenys d’una de les parts- responsabilitzant els altres de la ruptura preventiva. Jo desconec completament el contingut de les converses i els motius de la falta d’acord, però per experiència crec que n’hi deu haver un poc de cada part. No entenc que les discrepàncies siguin més fortes que la necessitat de construir una esquerra, a l’esquerra d’un PSOE que ha de viure el seu via crucis expiatori, capaç de crear propostes de futur prou ambicioses -però assolibles- per a mobilitzar a un electorat que, amb decisions com les d’Aragó, s’afegirà a l’abstenció crítica que creix al país. Ja ho vaig dir dilluns passat, no es tracta de resistir a la dreta (PP i Vox) i tot el seu poder, sinó de donar visibilitat a un horitzó al que realment podem arribar i que sigui capaç d’endegar les energies que es van despertar el 15M i que ara no confien amb aquelles forces que pretenen representar-les. I estic convençut que una raó potent de la desconfiança és aquesta incapacitat demostrada de sumar voluntats i l’afició a escampar desconfiances. El resultat a Aragó ja és bastant previsible. De vegades pens que l’esquerra fa mèrits per a obtenir un resultat prou dolent perquè ens faci deixondir. Veig en aquest temps com ens feim creus que una part important de la joventut es declari obertament ultradretana i faci seus símbols del passat cruel de la dictadura o abraci posicions insolidàries, xenòfobes i gregàries. Potser aquesta esquerra dispersa, més ocupada en les disputes internes que en la creació de realitats assolibles a partir de la suma, és un poc o un molt responsable d’un procés davant el qual, només veig queixes impotents i crides a la resistència. Recordau quan Joan Huguet va ser president gràcies al vot d’un trànsfuga en una moció de censura? Llavors es va dir que les pròximes eleccions insulars posarien les coses al seu lloc i que l’esquerra recuperaria el govern. No va ser així. Em fa por que pensem que la majoria social (la tradicional majoria social progressista de Menorca) recomposarà l’actual mapa polític de Menorca el 2027. Jo no ho donaria tant per fet. Una forma d’assegurar una majoria per a construir una illa solidària, orgullosa de la seva llengua i cultura, compromesa en la defensa del territori, atenta a la gestió dels recursos, preparada per a la integració dels nouvinguts, és agrupar el vot de l’esquerra en una proposta plural.