El conseller de la cosa va acabar l’any ben content per la bona sort que tenen davant la justícia els seus amigots, que sempre són absolts. Però sembla que no l’ha començat tan satisfet, ni bé ni malament, podríem dir, per culpa de les contradiccions amb què la vida posa a prova els polítics de la seva casta.
Així ens ho ha contat el nostre espia, que aquesta vegada ho ha tingut més fàcil que mai per entrar a la Conselleria. I és que es va comprar una bandera veneçolana, es va posar un gorra amb la visera al clotell i es va presentar davant la finestra del conseller cridant la ximpleria que ara Veneçuela serà lliure.
Comprendran que el conseller, igual que el seu kefe i el kefe de l’altre partit seu també, a Madrit, estan contentíssims que l’admirat Trump s’hagi carregat el dret internacional. I que així proclami amb els fets que, com ell, també Rússia i la Xina poden fer allò que els hi roti a Europa i a l’Àsia. Hem entrat en l’era dels depredadors.
- Passi, passi -li va dir el conseller a l’espia-. Estic tan content com vostè amb aquest acte d’heroisme del senyor Trump. Quin mascle! Però li he de confessar que també tenc motius per estar trist.
- Idò? -es va limitar a dir l’espia disfressat mentre la secretària, na Nataixa, se li atracava amb un tortell de reis i sense poder dissimular la seves rialles a la vista de la fatxa que feia amb aquella gorra girada.
- Mem -va respondre el conseller-, el senyor Fijó, es meu kefe, ha hagut d’acabar confessant que tot allò que deia dels aiguats i els morts del País de la Paella, era mentida. Un any sencer han estat ell i el president que teníem allà donant la culpa al malvat Xanxes! Però mira, ha acabat malament. Ara ja se sap que som uns mentiders!
- Bono -va respondre l’espia mentre feia l’ullet a na Nataixa-, ja ho taparan amb qualque altra cosa, que d’imaginació i mala bava, vostès en tenen molta.
En aquell moment va aparèixer per la porta en Juan Pelayo, l’assessor, que tornava de les seves colònies cara al sol a Madrit, i que va entrar picant de mans.
- Bravo, conseller -va dir-, vaig veure per internet el seu discurs de Cap d’Any a la tele nostra i ben nostra, i li he de dir que la va clavar.
- Gràcies a tu, Juan Pelayo -va respondre el conseller-, que m’havies escrit un bon discurs i vas preparar un bon decorat.
- És que rallar des d’una possessió de l’Illa del Nord -va continuar l’assessor-, havia de funcionar per força. I és que els indígenes, pobra gent, s’estimen tant el camp!
- I vostès -va amollar na Nataixa indignada- fan una llei per acabar-lo de matar permetent l’ocupació turística de cada casa de pagès.
- Açò no ho diguis fort, Nataixa -la va renyar el conseller-, que ells no ho saben ni ho han de saber fins que s’ho trobin. També vaig dir que esteim transformant el model econòmic de les Illes Tropicals... I mira si ho són d’ases, si s’ho han cregut.
- Però bono, conseller -va respondre en Juan Pelayo-, i és clar que s’ho han cregut. Amb aquesta veu tranquil·la i melodiosa que té vostè, i amb aquest posat de no haver matat mai una mosca, com vol que els indígenes no se’l creguin...
- Potser sí -va intervenir encara na Nataixa-, però en canvi, en la cosa de resoldre la falta d’habitatge... ja estan massa escaldats per creure res.
- He, he -va somriure el conseller- i ja devíeu veure que vaig aprofitar el discurs per amollar unes quantes guitzes contra el malvat Xanxes i els catalans que s’atreveixen a demanar un finançament autonòmic més just.
- I tant, conseller -va respondre l’assessor-, velades i molt fines. I té mèrit, perquè noltros també necessitam un finançament autonòmic més just... Però jo ara li vull donar una molt bona notícia. Me l’acaben d’enviar per via oficial des de l’Illa del Nord.
Tots se’l van mirar, pendent de quina l’havia de dir. El conseller, escarxofat a la seva poltrona, estarrufat com un gall dindi pels elogis del seu discurs. I l’espia i la secretària menjant tortell de reis, l’única cosa dolça del dia.
- Ja ho deu saber -va començar l’assessor- que es millor economista que tenen en aquella illa ha presentat un llibre sobre els perills econòmics que tenen allà...
- Aquests indígenes -va amollar el conseller-, sempre fent la punyeta!
- I no era tot sol -va continuar l’assessor-. A l’acte també hi van participar tres economistes més, bons experts en la matèria, que van dir coses molt sèries sobre el futur de l’Illa.
- Ai es president que hi tenc allà! -va dir el conseller- Pobre homo, hi devia ser per fer creure que li interessa allò que diven aquells qui en saben.
- Idò no, conseller -va exclamar, triomfant, en Juan Pelayo- Me comuniquen que va saber evitar les males influències i no hi eren ni ell ni cap conseller seu.