Vespreig i IA han estat les paraules que han triomfat amb naturalitat sorprenent en la votació popular impulsada per l’Observatori de Neologia de la Universitat Pompeu Fabra amb el suport de l’Institut d’Estudis Catalans. Una evoca terrasses, llum baixa i converses tranquil·les. L’altra, algoritmes, pantalles i un futur que avança sense demanar permís.
El vespreig, aquesta adaptació nostrada del tardeo, és molt més que una moda. És una declaració d’intencions. Sortir abans, tornar abans, viure millor. Beure una copa quan encara no és fosc, xerrar sense presses i arribar a casa amb la sensació d’haver aprofitat el temps. Potser ens fem grans, sí, però també més conscients. Hem après que no cal esgotar la nit per sentir que hem viscut.
Mentrestant, la IA s’ha instal·lat a la nostra quotidianitat amb una rapidesa vertiginosa. Escriu textos, ordena idees, resol dubtes i promet fer-nos la vida més fàcil. És eficient, infatigable i sempre disponible. I això, alhora que ens allibera, també ens obliga a replantejar què vol dir pensar, crear o decidir per nosaltres mateixos.
La paradoxa és evident perquè mentre reivindiquem una vida més humana, més pausada i més compartida, confiem cada cop més tasques a màquines que no descansen mai. Potser el repte no és escollir entre el vespreig o la IA, sinó saber posar límits. Que la tecnologia ens ajudi a treballar millor, però que no ens robi el temps ni les ganes de trobar-nos, conversar i brindar abans que es faci fosc. El progrés hauria de mesurar-se en qualitat de vida.