Sempre que me’n vaig de viatge em passa el mateix: faig comparacions del que veig amb la nostra illa. M’agrada visitar els punts turístics —com tothom—, però el que realment em captiva són els espais on batega l’essència d’un territori: els centres de les ciutats, els pobles que les envolten, els mercats, la gastronomia que explica històries sense necessitat de paraules, i -sobretot- observar com hi viu la gent, quin és l’estat real de la població que hi habita.
A no ser que el destí sigui un país amb menys recursos, acabo arribant a les dues mateixes conclusions. Primera: hi ha llocs tant o més polits que la nostra illa; potser ens convé, de tant en tant, deixar de mirar-nos el llombrígol. Segona: ca nostra cada vegada és més cara i, per a moltes persones, més difícil d’habitar.
Viatjar, sempre m’eixampla la mirada, i per evitar que les comparacions quedin en anècdotes de viatgera, cerco dades que confirmin o desmenteixin allò que les sensacions m’han produït.
Fa uns dies es va publicar el darrer informe Foessa (Foment d’Estudis Socials i Sociologia Aplicada), que elabora periòdicament radiografies socials sobre exclusió i desenvolupament. A les Illes, aquests informes es basen en l’Enquesta sobre Integració i Necessitats Socials, i com és habitual, no deixen indiferent.
Casi un 20 per cent de la població balear, 233.000 persones, es troben en situació d’exclusió social. Un 38,9 per cent pateix processos de precarietat que poden derivar en exclusió.
Els dos grans motors de l’exclusió, segons l’entitat vinculada a Caritas, són l’habitatge i la participació política. El cost d’una casa és el principal factor de risc. Un 29 per cent no pot accedir a un habitatge assequible, i aquesta situació és més negativa que la mitjana estatal. El segon punt destaca les dificultats per sentir-se part de la vida institucional i col·lectiva, que ho vincula a la desafecció i a la manca d’espais de participació real.
L’informe posa èmfasi en el concepte «integració precària», que vol dir que hi ha persones que no estan excloses, però tampoc realment integrades. La gent que viu amb feines inestables i que els seus ingressos són del tot irregulars. És un espai «líquid» on poden caure en exclusió davant qualsevol imprevist.
Per concloure, el text estableix que el preu de l’habitatge ha crescut un 41 per cent des de 2018, i que tenir treball a les illes no garanteix uns ingressos adequats al nivell de vida, amb un augment d’IPC per damunt de la mitjana estatal.
Mentrestant, nosaltres pensem amb Fitur i en promoure encara més l’Illa, tot i que les dades i els indicadors recents apunten clarament que Menorca viu un procés d’intensificació turística que provoca més pressió sobre recursos naturals i serveis, més ocupació hotelera i activitat turística, més percepció de saturació per part de la ciutadania, més impactes directes en l’habitatge i la mobilitat. En resum, menys qualitat de vida per als residents.
Prest serem retractats per aquella sèrie «Arriba i abajo», que mostrava que convivien dues realitats sota el mateix sostre però separades per un abisme: els de ‘dalt’ amb comoditats i poder, i els de ‘baix’ sostenint-ho amb feina invisible i vides molt més fràgils.