La síndrome de la bata blanca provoca que algunes persones tenguin la tensió més alta de l’habitual quan van el metge. Servidor de vostè és un cas. Quan unes proves van concloure que efectivament els meus excessos arterials eren una bata blanca en arribar a casa vaig lamentar: «he anat al metge perquè me diguin que som idiota».
Posar-nos (hiper)tensos en certs contextos no sempre té una explicació ni una solució racionals. Recordar a la sala d’espera que la doctora i les infermeres són encantadores, que no tenc indicis de malaltia, que la visita és gratuïta i que no esper el resultat de cap prova definitiva no evita la histèria sistòlica. La metgessa em van dir una frase molt de metge que no sempre aconsegueix el que pretén: «açò és normal». Es veu que és freqüent, fet que consola només un poc. Un sempre veu idiotes al seu voltant, però no és agradable sentir que també ho és, tot i que ja en tingués indicis.
El que no és tan freqüent, però passa, és que la tensió a les consultes derivi en violència. Els sanitaris (el meu reconeixement al personal dels taulells d’atenció al pacient) estan exposats a unes males maneres i unes agressions que, segur, superen les 44 registrades en un any que diuen les estadístiques. I aquí no n’hi ha prou amb dir que açò és normal.
No és un fenomen aïllat. L’agressivitat en el tracte amb els altres és generalitzada i multidisciplinària. Va més enllà d’una mala llet de bata blanca mèdica. Cap situació de frustració, cap tortura burocràtica, cap integrant de l’exèrcit d’incompetents que colonitza alguns serveis, justifiquen un insult o una empenta. Vivim en un context d’alta tensió ambiental i violència verbal, d’impaciència i egoisme, de falta d’empatia i educació, d’incapacitat per argumentar i entendre. L’ús en el dia a dia de la força, l’amenaça, la desqualificació o la intimidació està enfora de la seva desitjable desaparició. Encara més, s’està normalitzant. I açò és una malaltia greu i real, no només els nervis d’uns idiotes.