L’ambició dels poderosos no té límits. Avui en tenim no pocs exemples: en Putin de Rússia, amb prop de 4 anys d’agressió a un país sobirà, Ucraïna, en Xi-Jinping de la Xina amb els ulls posats i les armes apuntant a Taiwan; en Trump dels Estats Units erigint-se en salvador de Veneçuela i somiant alliberar tot el continent americà del flagell de la droga; i no oblidem en Netanyahu que vol fer fora els palestins de Gaza i Cisjordània xocant amb el somni correlatiu de Hamàs que voldria fer net Palestina de jueus. Són líders malignes, com els qualificaria el psiquiatra nord-americà Otto Kernberg. Els seus projectes expansionistes no són nous: Egipte, Assíria, Babilònia, Pèrsia, Grècia, Roma ja cercaven d’ampliar el seu imperi més enllà dels seus límits. I sobrepassaríem els límits deguts d’aquesta reflexió si féssim un repàs històric exhaustiu. Aquests polítics no volen territoris deshabitats i estèrils; es volen fer seus territoris habitats que ben segur amaguen recursos vitals que voldrien explotar en benefici propi. S’imposen per la llei del més fort.
Segons l’esmentat psiquiatra Otto Kernberg (vegeu «El Semanal» 1993 de principis d’aquest mes), aquests poderosos formen part d’un grup regressiu: «Els seus membres tenen la sensació que són uns altres els qui controlen el món, i que ells en són víctimes i que s’hi han de rebel·lar. Tot sovint un d’ells rep la tasca de dominar aquest món hostil. Aquest grup, quan cau per davall d’un gran nivell d’estrès i de por, no desenvolupa un comportament adult sinó esquemes (patrons) infantils».
Una diagnosi il·luminadora, des d’una perspectiva religiosa, la podem trobar en la Bíblia hebrea (l’Antic Testament). Samuel, el darrer dels jutges de la federació de les tribus hebrees assentades a Canaan (s. XI a.C.), s’oposa a la petició d’un rei com les altres nacions amb l’objecció que tenir un rei equival a posar-lo al lloc de Déu; tindran finalment un rei, però aquests hauran d’escoltar la crítica dels profetes en nom del Déu fonament del dret i la justícia. Segles més tard (s. VII a. C.), el profeta Ezequiel s’adreça al veí rei de Tir amb aquestes paraules: «La teva supèrbia t’ha fet dir: som un déu, visc a una seu divina en el cor mateix dels mars. Tu, que ets un home i no un déu, tens pretensions divines» (Ez 28,2-5). I no és que sigui condemnable qualsevol fórmula de poder, ja que una autoritat és necessària per dirigir un poble, però l’autoritat ha d’estar al servei de la justícia, tenint una particular sol·licitud envers els més desproveïts de poder: els orfes, les viudes i els forasters immigrants. Els poderosos més d’una vegada cedeixen a la temptació d’autodivinitzar-se seguint la seqüència «coneixement, negocis, riquesa, arrogància» fins que es tenen per déus dotats d’un poder absolut, inapel·lable. «L’état c’est moi», diria el rei Lluís XIV de França davant el parlament de París, segons li atribueixen, el 13 d’abril de 1655.
Allò condemnable és la idolatria del poder. En la Bíblia, el Déu alliberador revelat a Moisès és incompatible amb el vedell d’or, l’ídol que suplanta el Déu invisible i transcendent per un poder a la vista. «Déu s’aixeca a l’assemblea divina i judica enmig dels déus: fins quan jutjareu contra justícia afavorint la causa dels culpables? Defensau els febles i els orfes, feis justícia als pobres i als desvalguts, alliberau els indigents i els febles, arrencau-los de les mans dels injusts», resam amb el salm 82. La idolatria no sempre es fa visible en una imatge de pedra, es pot camuflar en una ideologia fins i tot de caire religiós. Davant qualsevol tipus d’idolatria els creients en Déu, i també els qui es confessen no creients tot i creure en la dignitat i els drets humans, ens hem de rebel·lar. «Els ídols han de ser destronats, els de dins i els de fora», comenta el biblista Alonso Schökel, que afegeix: «La invocació a Déu com a senyor de tots els pobles serà alliberadora». Vet aquí una poderosa i humil raó per a l’esperança.