El conferenciant estrella de la Diada de Menorca d’enguany té nom de capità de les legions romanes, segurament membre del contubernium dirigent. El llinatge Escipió li he afegit jo sense ús de la IA. Bona trifulga s’ha armat amb de Quinto! Faré una incursió en el tema amb un poc d’humor, per desembafar. Com saben vostès, el discurs institucional és un acte avorridíssim que se celebra el capvespre del 17 de gener. Si no fos per les autoritats civils, religioses i militars que hi van, els seus assessors i tècnics pròxims, els responsables de premsa respectius, els aspirants tonsurats o no i els aparells logístics de cada formació, realment hi aniria poca gent. En la meva llunyana joventut vaig experimentar l’emoció d’assistir com un clau a vuit actes institucionals seguits del 17 de gener, actes que algú amb perversa intenció havia situat just quan els humans feim la migdiada per raons purament biològiques. Per Sant Antoni és rara la família on no hi ha un Antoni o Antònia a celebrar, encara que amb la moda actual açò s’està perdent.
Els actes institucionals del matí solien acabar passades les dues del capvespre, després de la rifa del porc (actualment perseguida), que era quan anàvem a dinar cadascú a ca seva (supòs). Si l’acte institucional vespertí era a Maó o a Sant Lluís (que jo encara vaig viure aquells anys itinerants) a les quatre havies de partir com un coet amb el mos a la boca cap a puesto. Arribaves a la sala on hi solia haver la calefacció posada: abrigat d’hivern, la panxa plena i la calefacció d’abans del canvi climàtic, costava molt mantenir el tipus. Crec que primer feien el discurs els presidents o presidentes. Com que el president Huguet prest va fugir cap a Mallorca per a assumir més altes responsabilitats, durant els quatre anys del Partit Popular en el govern vaig haver de sentir quatre vegades el discurs de Cristóbal Triay. He de dir que me l’estim, li tenc simpatia, però no destacava precisament com a orador. En aquell temps encara no es feien els cursets oratòria que ara fan els grans i mitjans partits pels seus líders, presents i futurs. No és que el que ell digués no fos interessant, que ho devia ser, però en plena digestió bovina, amb aquell to monòton de l’home (tant com el meu), havia de fer grans esforços per mantenir una postura aparentment noble. Després van arribar els quatre anys de discursos de Joana Barceló, que és de ver que tenia més marxa, posava més ímpetu generacional en les paraules claus, feia les pauses que tocava i, encara que impostava un poc el to, com que ja ens sabíem el que diria, em passava el mateix.
Més d’una vegada, en Miquel Gascón em va salvar amb un pessic torçut molt oportú. Quan començaven els intervinents convidats, nosaltres ja estàvem com els braus després de passar per picadors i banderillers, però aguantàvem el tipus. Supòs que en aquells vuit anys hi va haver conferències de tota mena, de més brillants i de més honestes. No me’n record. I no vull treure importància a les conferències, de fet, essent conseller de cultura, vaig prendre la iniciativa d’editar-les totes en diversos toms, però havien de ser conferències «woke», que dirien ara els del MAGA. Amb el PP actual ha canviat la cosa i les carrega de dinamita cerebral. L’any passat va ser la de Joan Huguet, el qual, en les velleses s’ha desmelenat. I enguany és el tal de Marcos de Quinto Escipió, que no sé quina relació té amb Menorca, encara que tots hem begut una coca-cola qualque vegada. He tingut l’ocurrència de fer una volta per internet i, al costat d’aquest primus pilus, Decimus Clodius Ceionius Septimius Albinus era com un colomí. MÉS protesta. I surt el senador Marquès, no per dir que ells no polititzen el discurs institucional, sinó per afirmar que MES per Menorca ho ha fet abans, ja que un any abans de les eleccions passades va posar dalt la trona a Noemí García, que després seria candidata, com una manera de promocionar-la. Tal vegada sí, segurament va ser un acte de promoció, encara que poc partidista devia ser la seva conferència quan anava sobre la dieta sana i saludable, que és la seva especialitat, i bon exemple és Sant Antoni, el qual, segons els experts, s’alimentava de dàtils i violes de garballons.