L’economia es coneix com la ciència dels recursos escassos, de la que aprenem a escollir una cosa o altra. Front d’aquesta visió, la cultura, el coneixement, és additiu, acumulatiu, permetent que ‘més sempre sigui millor’, cosa que no sempre passa a l’economia. La llengua té un paper molt important a l’economia, pel seu valor instrumental en el comerç i en les relacions humanes, i per les externalitats que genera el seu coneixement que el mercat sovint falla en considerar; així envers un millor capital humà, productivitat en el ventall d’ocupacions elegibles, i com a instrument d’integració social. El seu paper a les xarxes fa que l’acumulació d’ús doni avantatges comparatius i exerceixi un paper com a senyal o credencial (qui coneix llengües coneix també més coses). O recentment, àdhuc per una llengua minoritzada, reconeixent el valor de la biodiversitat.
L’economia teòrica ens diu que el que és racional per als individus a l’hora de decidir si adquireixen o no una segona llengua resulta de comparar els costos d’aprenentatge (en termes de temps i diners) amb els beneficis (la capacitat de comunicar-se i fer negocis amb membres d’altres comunitats). Un ingredient important d’aquest enfocament, com dèiem, és la presència d’externalitats de xarxa. El valor de conèixer l’idioma augmenta amb el nombre de parlants, si bé quan es prenen decisions aïlladament sobre si invertir en el seu coneixement, els individus no interioritzen aquests elements i, per tant, s’allunyen de l’òptim, essent la inversió individual en habilitats lingüístiques menor que la socialment desitjable.
La importància de la llengua pròpia com a factor de desenvolupament econòmic i la possible amenaça que representa la internacionalització des de la perspectiva homogeneïtzadora dels mercats globals, situa l’anàlisi de la regulació en uns paràmetres nous. La societat catalana però té en tot cas, una dimensió excepcional: es pot argumentar que és la societat on el bilingüisme additiu està més desenvolupat, atesa la proximitat del català i el castellà, i si compta amb les polítiques públiques adequades, té més oportunitats d’establir-se plenament.
Diferents estudis mostren com parlar i llegir en català augmenta les probabilitats d’estar ocupat entre un 3% i un 5%; afavoreix la selecció en ocupacions de ‘coll blanc’ entre un 9% i un 14%. Escriure en català augmenta entre un 6% i un 13% la probabilitat de treballar en serveis, institucions públiques i en el sector educatiu. En general, l’efecte net de conèixer català augmenta entre un 14% i un 15% les rendes del treball. Entre les persones immigrades, una competència elevada en català augmenta els ingressos en un 20%. Tots aquests àmbits econòmics i empresarials associats a la prima lingüística s’han de reforçar.
L’expansió dels mercats que la globalització avui provoca s’acompanya d’elements prou interessants per a la pervivència d’una llengua com la nostra, a la que poden ajudar algunes noves polítiques. La intel·ligència artificial, per exemple, baixa els costos d’aprenentatge de les llengües, de traducció a veu, de correcció gramatical i d’identificació del sentit de les paraules. Certament, la globalització comprimeix en favor de la immediatesa l’espai i el temps de les relacions socials, però també expandeix força el seu abast: centralitza i descentralitza a la vegada. En aquest sentit, la globalització és un fenomen complex i ambigu, ja que si bé difon extraordinàriament l’idioma dominant, que per defecte esdevé ‘llengua global’, permet a la vegada l’increment de la diversificació lingüística.
Malauradament, la dinàmica actual és de retrocés del català, Però hi ha encara moltes polítiques a testar abans de tirar la tovallola. En el llenguatge del model d’externalitats de xarxa que he mencionat abans, diríem que la situació actual, de desequilibri, es situa entre el zero i l’equilibri baix: la dinàmica duria llavors cap a zero, és a dir, cap al monolingüisme castellà. Nogensmenys, si es pot impulsar la participació i superar la corresponent a l’equilibri baix, llavors una dinàmica descentralitzada podria permetre l’equilibri superior desitjat. Per això, una empenta pot venir de les mateixes trajectòries vitals pel que fa al estatus socioeconòmic i relacions socials dels no-català parlants, que percebin la senyalització que dona el coneixement de la llengua en benefici propi. L’èxit o el fracàs d’aquest esforç pot resultar, per exemple, de com la ciutadania faci seva l’exigència de l’ús de la llengua en el kilòmetre zero, de manera que l’empresa ho consideri i ho reculli en nòmina. I això només depèn de tots nosaltres.