La reconeguda antropòloga Margaret Mead va manifestar que el primer signe conegut de civilització «no van ser les eines com la destral de sílex sinó un fèmur trencat … i curat. Un ésser humà que va sobreviure gràcies al fet que uns altres el van cuidar» La família, la tribu, la comunitat i la societat són diferents contextos d’un mateix objectiu: fer de la interdependència una font de vida, sentit i bellesa compartida. La criança sovint supera les capacitats d’una sola persona, de la parella o fins i tot de la família. Recordau allò de que «Per educar un infant cal tota la tribu»?
Coincidí amb unes mares joves en el mateix tram d’una taula llarga. La conversa se centrà principalment en la cura dels seus infants. Amb els objectius clars, tenien una dedicació plaent i intensa. S’escapava algun «uf!» revelador: el malestar no prové tant de l’interior de la família com de l’entorn social. Pantalles omnipresents, sobreprotecció que amaga fragilitat educativa, poca serenor quotidiana, soledat emocional, infants sobirans dels desigs, estereotips de gènere precoços i més ansietat que activitat. Una ecologia de la criança així interfereix molt.
Si la parentalitat s’entén com una feina a executar i dependència de receptes «miraculoses» perd la seva dimensió transformadora. Criar no és només «fer coses pels infants», sinó deixar-se transformar per l’experiència, revisar ritmes i maneres de mirar el món.
Sense una xarxa de complicitat educativa i ètica augmenten les incerteses, la fatiga i els conflictes interns.
Tanmateix una de les veïnes de taula, na Maricel, recordava la seva experiència de créixer dins un grup de famílies amigues cohesionades èticament i educativament. A més era una xarxa de cooperació espontània i estable. «Vaig aprendre a viure en grup cooperatiu. La fraternitat i el compromís ètic entre els pares i mares es contagiava als infants. No calien normes, volíem fer com els adults. La coherència dins la colla ens donava seguretat. Una combinació perfecta: benestar emocional, seguretat afectiva, amb claredat de criteris ètics que promovia l’estima i les cures recíproques. Els adults eren una mica pare o mare de tots; la densitat relacional permetia distribuir funcions sense substituir ningú: tothom sostenia tothom. «Quasi mai un reny, els despistes es resolien amb la sola evocació del benestar comú del qual tots n’érem gelosos».
«Vaig experimentar com el ‘nosaltres’ amplia i enforteix el ‘jo’. No ens atemorien les dificultats ni ens sentíem pressionats perquè la pertinença ens ‘bruixolava’. Predominava l’ambient alegre ple d’esperança. La vida ens resultava molt habitable».
En les relacions bondadoses, la dopamina converteix l'experiència en aprenentatge estable. No cal gaire força de voluntat quan el cervell aprèn que les conductes ètiques ens recompensen: la bonesa, la generositat, les converses reflexives i la cooperació esdevenen font de plaer.
En els anys vuitanta els moviments ideològics juvenils i context social afavorien la creació espontània d’aquesta mena de grups, d’entre quatre i vuit parelles, que s’organitzaven per ajudar-se logísticament i enfortir la coherència de la criança compartint temps i projectes.
En aquells anys es produïren aportacions claus de la ciència. Bowlby, Piaget i Brazelton evidenciaren la importància del vincle i de la riquesa experiencial dels primers anys. Paral·lelament, les recerques de Montessori, Vigotski o Bandura sobre el paper de les relacions socials evidenciaren en positiu la nostra interdependència. Tot plegat va confluir en una nova sensibilitat moral envers la criança i la parentalitat compartida.
Aquests nuclis estables de famílies amigues vinculades constitueixen, llavors i ara, potents xarxes invisibles que fan de la parentalitat una experiència de creixement personal. Als grups de famílies centrats a compartir oci o activitats que prioritzen objectius específics correspondria una altra anàlisi.
Reconeguts sociòlegs com Putman, Christakis, Ciordia, analitzaren aquestes dinàmiques: els infants no es desenvolupen principalment per acumulació d’experiències, sinó per immersió en xarxes humanes significatives que creen potents ecosistemes educatius. Les seves investigacions encara són guies valuoses per a la pràctica. No canvia només com s’educa, canvia la manera de ser de qui educa.
Els seus efectes positius es projecten molt més enllà del grup: se’n beneficien fins als amics dels amics dels amics (tres cercles) i deixen empremta més profunda en el teixit social que les prèdiques.
El relat de na Maricel evidencia que una altra cultura de criança és possible. La criança té vocació de projecte col·lectiu: no es tracta només de millorar pràctiques educatives, sinó de transformar la identitat adulta.
En aquest marc, el bé és una vivència corporal, afectiva i emocionalment gratificant: la conducta ètica, la bonesa, la generositat, la conversa reflexiva i la cooperació es viuen com a recompensa.
Sí, en un planteig comunitari el bé forma part de l’ecologia del plaer compartit.