Avui posarem el punt final a aquest relat, però de bon començament, ho farem acabant la part històrica. En els pins de Sant Tomàs hi havia una taula de pedra, que tothom que anava allà a passar es dia, feia sevir per dinar o per fer sa bereneta. Potser ningú sap qui la va construir. Sempre era allà com un element més d’aquell paratge tan característic de la costa sud. Al voltant de la taula uns taulons posats damut pedres planes servien de seients.
Aquell dia una família d’Alaior havia fet acampada als pins. Els d’Alaior, es coneixen tots, igual que passa a tots els pobles de Menorca, per açò en Miquel, que aleshores pedalejava, cap a ses pesqueres de Talis, per ser d’Alaior, també coneixia aquella família. Els quatre amics pescadors, quan varen passar per ses cases de Talis, saludaren l’amo que havia acabat de munyir. Els va donar un perol de serigot per fer brumer.
En altre temps en aquest lloc haurien pogut testar el vi, perquè era molt conegut i apreciat arreu de tota Menorca, però el temps que aquells quatre pescadors es varen aturar en aquelles cases, sols quedaven quatre parres escampades, aquí i allà, com a penyora d’un temps en què la varietat de conreus donava testimoni del treball de la gent del camp, i el seu afany de treure profit de la terra de la qual vivien.
Sa pescada va anar magre
Ara en aquesta part, anirem a veure con va anar sa pescada. Tots els pescadors saben, que malgrat la mar estigui bé i en les millors condicions, però que el peix no en vulgui, no hi ha res a fer. Aquell dia era un d’aquests. Varen provar totes les pesqueres d’aquell rodol, però de peix res de res, ni tan sols una llisa per poder fregar morena. Al mig dia a l’ombra d’una barbacana, varen dinar del que havien duit dins la civadera, amb l’esperança que potser el capvespre el peix faria millor. Però aquell dia ni el matí ni el capvespre, no hi havia res a fer. La pescada fou molt magre.
Provant sort s’havien apropat a la Punta Negra, mitgera amb la platja de Sant Tomàs, i decidiren arribar fins a l’embarcador per fer una calada. La família d’alaiorencs, també hi era, i varen saludar en Miquel: «Idò Miquel, què fots per aquí ? Uep, Toni, Mira, ja ho veus, hem vingut a pescar, però sa pescada ha estat magre, no hem fet res. Avui es peix no és a sa vorera. Idò, noltros hem vingut a fer es dia als pins. Si voleu podeu arribar i farem un ginet». Digué el que coneixia en Miquel. La dita no ment: «No hi ha mal, que per bé no vengui».
Una bona bereneta de coca
Aquells quatre pescadors, no es varen fer pregar gens, i una volta arribats als pins s’assegueren al voltant de la ja esmentada taula de pedra. Fumaren i feren un parell de ginets. El de la colla d’alaiorencs, va treure una coca amb albercocs, que havien duit per fer la bereneta. Era grossa, per menjar-ne els dotze o quinze del grup. «Provau-la, l’ha feta sa meva dona. Li solen sortir molt bones...».
Els quatre amics la provaren i digueren, que sí, que era molt bona, i en menjaren un altre tros, i el de la colla se’ls mirava esglaiat. Ells seguien menjant i comentant, que era molt bona. Açò, fa bona una altra dita, molt popular, perquè aquells pescadors, «De s’ús en feren abús». D’aquella bona bereneta de coca.
Quan la resta d’alaiorencs arribà als pins per fer la bereneta de coca amb albercoc, damunt la taula no hi quedaven més que les miques. Aquells quatre desganats se l’havien menjada tota.
Així, i sempre de la mà d’En Cristòfol Moll Huguet, un poc compost, i una mica cisat, i en part recopilat, acaba el relat, d’aquesta, pescada, d’uns pescadors del petit, poblet blanc i menorquí, des Migjorn Gran, del qual sempre he guardat bons records. Esper, que els llegidors, del nostre Diari MENORCA, passin una estona entretinguda. Fins un altre dia. Sí Déu vol.