El mateix dia, dues notícies s’entrecreuen i em fan reflexionar. La primera és que Eddie Tudurí m’escriu per dir-me que està preparant la seva vinguda a Menorca cap a finals de març. La segona és que Corina Machado ha anat a regalar (formalment) el premi Nobel de la Pau a Donald Trump, ja que aquest trobava que havia de ser per ell i per ningú més.
Fa uns cinc anys ja vaig publicar una llarga sèrie de reportatges sobre la història d’Eddie Tudurí, net de Josep Tudurí (es Castell, 1853), un menorquí que emigrà a Cuba i després a Nova York a principis de segle XX. Tanquem els ulls i imaginem que li devia semblar a aquell home la Nova York de 1900. Josep Tudurí Pablo, valent patró, navega pel món i torna a casa. El seu descendent, Antoni Tudurí Miquel, que m’ajudà i molt a reconstruir la genealogia del personatge, us podria contar moltes històries sobre el seu avantpassat. A Nova York hi queda la dona i un fill, Edouard Hiram Tudurí, nascut el 1902.
El fill es fa home i treballa a la Dunn & Brad Street. Cap el 1934, Eduard es casa amb Ina di Maggio, amb qui té dos fills: Carol (1935) i Eddie (1943). Aquest darrer, de molt jove s’interessa per la música i roda amb grups de rock fins que marxa a Califòrnia, que llavors era el paradís dels músics. Estam en aquells anys de les onades de protestes pacifistes i generacionals. Potser, la qüestió més pública de la dedicació de Tudurí a la música és que va ser el bateria en gires dels famosos Beach Boys, encara que la seva carrera professional a Estats Units i Canadà és prou llarga. L’any 1997, l’home pateix un greu accident mentre feia surf a la platja de Carpinteria (Santa Bàrbara) que el deixa a les portes de la mort i amb el pronòstic de patir tetraplegia.
A poc a poc, va recuperar la mobilitat i dona un nou sentit a la seva vida: ajudar a aquells que ho necessitaven a través de la música. És així que va crear una fundació per poder intervenir a través de la percussió en la millora de les persones afectades amb síndrome de Down, que encara funciona avui i en la qual col·laboren grans artistes de l’escena de la costa Oest nord-americana. Arran de l’estudi biogràfic vaig poder rallar amb ell, la qual cosa em va fer créixer l’afecte que sentia pel músic.
És per açò que estic tan content que ara, als 82 anys, hagi decidit descobrir la terra del seu avi i visitar Menorca per primera vegada. No fa falta que us digui que Tudurí està horroritzat per les decisions de Trump, tant a l’interior dels Estats Units com a fora. Supòs que recordeu aquell vídeo del president que escarnia i feia befa d’una persona amb síndrome de Down. Puc entendre la impressió que li devia causar al músic.
Aquests dies, Corina Machado, a la qual Trump descarta per ser la seva delegada a Veneçuela, va entrar a la Casa Blanca per lliurar el premi Nobel de la Pau al criminal, ja que aquest s’havia ofès quan l’Acadèmia Noruega no li va donar a ell. Supòs que la pròxima decisió de l’Acadèmia Noruega, a la vista de l’èxit dels Nobels de la Pau, que prest els veurem penjats a Ebay, el retirarà definitivament de la llista de premis.
Per acabar el dia, vaig sentir que alguns països europeus enviaran tropes a reforçar la seguretat a Groenlàndia. Quan escoltava les declaracions, crec que del responsable alemany, vaig esglaiar els ulls quan va dir que era per defensar Groenlàndia del risc de les possibles intervencions russa o xinesa. No ho podia creure, quan l’únic que ha anunciat que conquerirà Groenlàndia «per les bones o les males» és el nostre monstre Trump. El món, amics, el món.