La idea d’aquest article va sorgir durant la presentació, a l’Ateneu Maonès, el passat 2 de gener, del darrer llibre de Guillem López Casasnovas, un economista molt respectat tant a Menorca com fora de l’Illa i molt vinculat al debat públic menorquí. En el debat posterior, alguns dels intervinents van posar damunt la taula una inquietud cada vegada més compartida: la dificultat creixent del sistema polític per arribar a acords clars i duradors que pensin en el conjunt de la ciutadania. En aquell debat es va citar l’exemple de la llei d’ordenació territorial de Menorca com un cas representatiu de la dificultat d’assolir consensos amplis i estables en decisions de caràcter estructural. També va aparèixer una idea tan senzilla com incòmoda: potser ha arribat el moment que sigui la societat civil qui prengui, d’alguna manera, la iniciativa en les decisions que marcaran el futur de l’Illa.
A Menorca, com al conjunt del país, ens agrada repetir que vivim en un sistema plenament democràtic. I formalment ho és: votam cada quatre anys, elegim representants i aquests prenen decisions en nom nostre. Però cada vegada més gent té la sensació que aquest mecanisme sovint no garanteix que les decisions concretes que es prenen coincideixin amb el que pensa la majoria de la gent.
Aquesta dinàmica genera cansament. No perquè la gent rebutgi la política, sinó perquè se sent poc escoltada decisió a decisió. Molts menorquins, entre els quals m’hi incloc, compartim una sensació incòmoda: la de votar una idea general, uns valors o un projecte, i acabar assumint mesures puntuals que no sentim com a pròpies. Aquest malestar s’accentua quan, cada quatre anys, canvia el color del govern i canvien també les lleis. El resultat és una sensació d’inestabilitat permanent, sobretot en qüestions que haurien de tenir una mirada llarga i compartida.
Al carrer, aquesta percepció és molt present: que el sistema acaba funcionant més pensant en el partit que governa en cada moment que no en l’interès general dels menorquins, i que es governa a cop de cicle electoral, sense una visió de país prou clara.
Per entendre que aquest problema no és inevitable, basta mirar què passa a Suïssa, un país on la democràcia directa forma part del funcionament normal de l’Estat. Allà, els ciutadans també voten partits i escullen representants, però aquesta elecció no dona carta blanca per decidir-ho tot. Les lleis importants poden ser sotmeses a votació popular: els partits expliquen el seu punt de vista i recomanen un sentit de vot, però la decisió final és de la ciutadania. Això permet una cosa molt fàcil d’entendre: pots votar un partit i, alhora, votar en contra d’una llei impulsada per aquell mateix partit.
Aquest sistema té un efecte molt pràctic: obliga els partits a pactar abans, no després. Saber que una llei pot acabar sotmesa a votació popular fa que hi hagi un incentiu real a cercar consensos amplis abans de proposar-la. Presentar a la ciutadania una norma sense prou suport social no només pot acabar en un rebuig, sinó que suposaria un fracàs polític clar.
Ho dic també des de l’experiència personal. Vaig viure a Suïssa uns quants anys i una de les coses que més em va cridar l’atenció no va ser només el mecanisme de votació, sinó les seves conseqüències en la vida quotidiana i en el clima social. No hi havia una confrontació política permanent ni una sensació de baralla constant entre blocs oposats. El debat existia, però era més concret, més centrat en el fons de les decisions. Un cop la ciutadania havia votat, el tema quedava tancat i es passava a una altra cosa. Això generava estabilitat, reduïa el conflicte i permetia a la gent mirar el futur amb més serenitat. Aquesta manera de fer -anar al gra, decidir i avançar- és una cosa que molta gent valora.
Cal dir-ho amb claredat: el model suís no és exportable tal qual. Funciona dins un context molt concret, amb una llarga tradició d’autogovern i una administració molt estable. A més, no tot es vota: la democràcia directa complementa la representativa, no la substitueix.
I aquí és on el debat torna a Menorca. L’ordenació del sòl i el model territorial, la política d’habitatge, el model turístic, les grans infraestructures, la mobilitat, l’energia, l’aigua o els residus no són polítiques del dia a dia. Són decisions de país. El cas del sòl n’és un bon exemple: fa anys que l’illa viu canvis de criteri constants sobre què es pot construir i on. I el mateix passa amb l’habitatge: tothom coincideix que hi ha un problema greu, però les solucions canvien segons qui governa, generant confusió i inseguretat.
La qüestió no és eliminar el debat polític. El debat és necessari. La qüestió és com es tanca.
Si només es tanca amb una votació institucional, queda sempre obert a ser revertit. Si es tanca amb un aval clar de la ciutadania, guanya estabilitat i legitimitat.
Integrar mecanismes de votació directa no vol dir buidar de contingut les institucions. Vol dir distingir entre governar el dia a dia i decidir el rumb a llarg termini. Vol dir compartir responsabilitats.
Decidir més junts no garanteix encertar sempre, però pot ajudar a reduir la confrontació, guanyar estabilitat i mirar el futur amb més serenitat. En una illa com la nostra, potser la pregunta ja no és si és possible, sinó si ens atrevim a pensar-ho.
I si Menorca esdevingué una democràcia directa?
EL PROBLEMA NO ÉS TANT votar, sinó què passa després del vot. Quan un partit guanya les eleccions i obté una majoria al Consell insular de Menorca, pot decidir pràcticament sobre tot durant quatre anys. I en aquest temps pot aprovar lleis, plans i regulacions que afecten profundament la vida dels menorquins, encara que una part important dels seus propis votants no hi estigui d’acord. El vot és global, però les decisions són molt concretes, i aquí és on molta gent deixa de sentir-s’hi representada.
LES LLEIS QUE SUPEREN aquest filtre solen ser més estables, perquè no depenen només d’una majoria puntual, sinó d’un suport social ampli.
NO PARLAM de qualsevol decisió política. Parlam de decisions estructurals, aquelles que afecten tota l’illa, tenen efectes durant dècades i no admeten canvis constants sense un cost social elevat. Evidentment, determinar quines decisions són realment estructurals no és trivial i exigeix criteris clars i compartits, però reconèixer aquesta dificultat no invalida el debat; al contrari, el fa més necessari.