Les grans potències han decidit tractar als menuts amb brutalitat, a «coça i clotellada» que significa amb mà dura, contundent, amb maltractament verbal, físic i intervencions militars, la diplomàcia està en excedència.
Els conflictes es resolen amb «becollades». Clotell i becoll són sinònims, és la part posterior del coll on s’uneix l’esquena amb el cap, donar-hi un toc amb la mà plana es diu clotellada o becollada. Potser un càstig físic com feien alguns ensenyants o un joc. Quan un dels amics s’havia tallat els cabells, li pegàvem un cop al clotell net, mentre exclamàvem «estreno!».
Una altra cosa molt diferent és «es toc des conill» un cop fort donat amb força màxima amb la mà o un garrot, dirigit a la regió occipital del crani, que causa una mort ràpida a l’animal. Aquesta és l’opció preferida pels partidaris de les guerres. Per cert, «dur a becoll» és carregar algú sobre les espatlles amb una cama a cada banda i els braços passats pel coll.
Sempre remugues! –avui la gent no para de remugar- és a dir, es lamenta, es queixa per sistema, expressa disconformitat murmurant. Em recorda aquella «vella remugona» sempre de mal humor, que es passava el dia remugant, perquè no volia que juguéssim davant ca seva.
Els d’extrema dreta i algun d’esquerra, prefereixen adreçar-se l’un a l’altre renyant-lo, tirant-se coses en cara, amb crítiques severes i retrets, donant una reprimenda, sempre estan estirant-se les orelles, prest o tard a algú li cau un bon paquet, li amollen els cans o pitjor encara li tiren la cavalleria (exèrcit) per sobre i la gent, per mimetisme, té la mateixa actitud.
Una bona paraula per reflectir la realitat dels temps que corren és «enrocats», endurits, mantenint obstinadament, immòbils, a cada bàndol les pròpies idees. Als que volem un món més refinat la paraula és «trampejar», apanyar-nos, capejar el temporal de bel·licisme, desitjant sortir-ne de manera creativa, no a becollades.