El problema de l’habitatge ve d'enrere, és molt complicat, és urgent, té efectes molt greus, la capacitat de solucionar-lo supera la capacitat de les administracions i en aquest moment moltes conjuntures li van en contra especialment a Menorca.
Ben arribades totes les mesures, però tots som conscients que no estan doblegant el problema. Ni han aturat que continuï agreujant-se, cal augmentar les opcions. Les perspectives dels partits de funcionar en relació als períodes electorals han ignorat que aquest tema s’havia d’abordar en polítiques a 30 anys i ajustar-les permanentment. Supera la dinàmica de partits.
Empobreix greument moltes famílies i no puntualment sinó al llarg de dècades. És causa de manca d’equitat social. I un factor determinant en contra del progrés de les classes mitjanes i baixes.
L'IBAVI no pot ser l’únic que faci habitatge públic, el ritme no serà suficient. S’hi han d’afegir altres administracions i ajudar l’autopromoció dels afectats amb entitats especialitzats i autònomes.
Les normes i gestions públiques encara laberíntiques dificultant les solucions. S’haurien de derivar també cap als col·legis professionals d’arquitectes, arquitectes tècnics i enginyers. I cap a l’urbanisme concertat amb empreses de l'illa que gestionin per la promoció pública.
Els ajuntaments han d’empènyer per acabar carrers semiurbanitzats, obrir-ne de nous més fàcils, pressionar els immobles desaprofitats i augmentar els solars per cedir-los a l’autopromoció en grups amb el model que sigui.
El control dels processos l’haurien d’assumir juntes i consells municipals específics més àgils, amb ciutadans i tècnics, per més rigor i ritme més accelerat.
A Menorca falten constructors. Ni amb la immigració en el sector ho aclarim, per açò és tan important afavorir que, com era més habitual en el passat, una part de la feina, la que estigui a l'abast, la facin els afectats capaços amb les ajudes personals que aconseguesquin, afegiria molta energia. Cada vegada més, amb la construcció prefabricada. Així s’abarateix el cost per a les butxaques humils. Ajudar diferents tipus d’autopromoció és molt important.
L’esperança de reconvertir apartaments i hotels d'urbanitzacions en habitatges no pot ser la solució perquè les convertirà en barriades de segona sense serveis urbans per a famílies amb poc recursos, que veuran augmentar la marginació i el poc accés a les possibilitats per compensar el benestar. Avui ja renuncien a opcions educatives pel transport i els pocs estímuls culturals.
Fer l’urbanisme possible i a escala dels humils i de l’emergència. No som Àustria. Vivim una mena de pandèmia, de crisi profunda en aquest tema, de situació extraordinària per acumulació d’errors. D’un present que robarà les possibilitats de les famílies. Lladre per a altres factors de qualitat de vida i productivitat. Posar-nos a l'altura vol dir intervenir des de tots els costats, oblidar-se de falses presumpcions i aplicar la màxima eficàcia.
La via més útil i ràpida exigeix emprar habitatges i solars existents en desús. S’han de regular fórmules perquè s’activin, amb compres públiques, amb pressió impositiva i com sigui perquè són el recurs més intel·ligent i amb efectes més immediats en el moment més cru. Les inversions especulatives dels fons d’inversió i els habitatges turístics ja no hi tenen cabuda, ni créixer en turistes ni amb la immigració per atendre'l, sense embuts. I la venda i construcció per a estrangers tampoc.
Les cases i solars pendents són un luxe, un rendiment social perdut. Les inversions públiques en urbanitzar, mantenir carrers i proveir de serveis i infraestructures causen una despesa contínua feta amb doblers dels contribuents i més des de la moda d’evitar les contribucions especials justes. Els costos d’autoritzar i fer carrers per part de l’administració mai no ha tingut com a funció generar un espai on invertir com si fos un dipòsit bancari per cobrar interessos.
Aquests costos municipals generen una part del valor immobiliari que tenen les propietats. És a dir, el valor incrementat de les propietats és apropiada per un bé que no aporta servei a l’interès social quan no s’empra o no acull a ciutadans que aportin vida i capital humà al poble. Les cases sense carrers, ni xarxes, ni sense el dinamisme que aporten les altres persones perden valor. Li és regalat aquest preu afegit pel que altres fan.
Les lleis fonamentals no pretenen aquest negoci privat sinó atendre la necessitat de tenir prou cases per a la nació.
Açò s’hauria de poder corregir de forma ordinària per una economia intel·ligent i més en situació d’urgència habitacional.
Per què no és així? Perquè encara vivim en un país antiquat, amb idees inútils. En què retem un culte anacrònic, classista i poc ètic a la propietat, entesa com a generadora de drets econòmics privats per damunt d’altres drets més fonamentals. Si no, comparau: quantes famílies no poden tenir el niu on refer-se cada dia? En part per culpa de la renda fàcil de qui té immobles congelats pel que sigui o com a inversió especulativa, aquests darrers normalment són persones amb mitjans de vida més que sobrers.
Per tant, cal prendre mesures perquè tot açò sigui molt més equilibrat i just. Els immobles, solars i construccions en sòl urbà no poden restar eternament pendents. Ocupen un espai del poble que és necessari que tengui vida i generi oportunitats als ciutadans, sigui llogant-los o venent-los en un temps prudent però no il·limitat. Els propietaris han de tenir oportunitats d’elegir alguna opció però no la inacció.
Si no és així, han d’imposar-se solucions el màxim de justes possibles tant per a la propietat com per al poble. Com?
-Amb un increment de l’IBI o impost especial per any no habitat.
-Amb la possibilitat de ser cedit voluntàriament en cooperació a l’administració sense perdre la propietat, per un temps proporcional a la inversió que s’hagi de fer per l’habilitar-lo i que es pugui llogar.
-Que pugui ser expropiat l'ús des fruit (capacitat d'emprar-lo) pel temps proporcional al cost d’adequar-lo per llogar.
-Que en casos concrets puguin ser expropiats del tot si cap altra fórmula ha funcionat.
Ja no té lògica l’època que un immoble en sòl urbà funcioni com un tresor per quan sigui convenient. Aquest luxe extemporani actualment s’ha de pagar com es cobren altres conseqüències per a la comunitat: l’emissió de CO2, l'acumulació de renda, la generació de fems, el consum general, els consums especials, l’activitat empresarial, l’ús de serveis públics, etc. En aquest cas pagarien per l’apropiació d'un dret escàs en moments d'urgència i per empobrir la societat pel cost de l'habitatge.