Fa uns dies, un bon amic m’explicava orgullós que s’havia instal·lat unes plaques solars a la teulada de casa. M’ensenyava, des d’una aplicació del seu mòbil, com podia controlar tot el consum elèctric de la llar. Veus, em deia, aquest matí he produït dos quilowatts i hem aprofitat per posar la rentadora. D’aquesta manera estalviam. Ara que no hi som, el consum és baix i l’energia que no empram va a la xarxa, que després la recomprarà. Però del que estic més content, afegia, és que a casa tots som molt més conscients de la despesa energètica i podem fer-ne un ús molt més eficient, sense malgastar-la.
Jo li donava la raó i, mentre intentava calcular quantes plaques podria posar a la teulada de ca nostra, em venia a la memòria el titular del diari sobre que les darreres pluges a Menorca, no havien servit per recuperar els aqüífers. Va ser llavors quan ens vam fer la pregunta inevitable. Com és que amb l’aigua corrent no podem portar el mateix control que fem amb l’energia?
De la mateixa manera que decidir encendre un interruptor té una despesa associada, obrir l’aixeta avui no està lligat a cap indicador, a cap alerta, a cap consciència immediata del que estam consumint més enllà d’una factura que arriba quan arriba. Potser és aquí on encara tenim molta feina per fer per donar valor, en tot moment, a l’aigua que arriba a casa nostra. Perquè si hem estat capaços de fer-ho amb l’energia, per què no ho fem amb aquest bé tan preuat i tan escàs?