Hem arrancat la setmana amb la notícia del terrible accident dels trens a Andalusia. A l’hora d’escriure aquest article, comptabilitza 43 morts. Quaranta tres vides perdudes i les mateixes famílies destrossades per la resta de la seva existència. Darrere de cadascuna, hi ha una història: la filleta que sobreviu entre les 4 persones de la seva família que no ho han aconseguit; les joves que treballen a Madrid i havien anat a passar el cap de setmana amb la família, els opositors…i també la gent dels pobles del voltant que va córrer per ajudar sense pensar-s’ho dues vegades.
Cal mirar aquestes imatges amb calma, no per morbositat, sinó per gratitud. Mirar el dolor, encara que sigui des de la distància, i afrontar-lo des del reconeixement. Només així podem intuir el pes que carreguen aquestes famílies i, sobretot, cal valorar i agrair tot allò que tenim.
Tenc una amiga que m’explica que el dol és un lloc que no s’ha d’accelerar, un espai on el temps no cura, però permet que el dolor es transformi. Sol dir que aquest sofriment no és un problema a resoldre, sinó una experiència per acompanyar. No hi un calendari, ni una línia recta per transitar-lo. Assegura que cadascú necessita el seu ritme, la seva manera de respirar, de recordar, de sostenir-se.
També crec que veure les imatges ens humanitza. Ens obliga a mirar amb més tendresa, a reconèixer la vulnerabilitat pròpia i aliena, a entendre que la vida és una corda molt prima que es pot rompre en qualsevol moment. I em ve al cap la cançó de Txarango «Les coses senzilles»: «La vida és tant fràgil, és tant fràgil estar aquí....» que reflexiona sobre l’existència i la seva dificultat.
Cinc intents de suïcidi en 20 dies. El mateix dilluns de la tragèdia, «Es Diari» explicava que la Policia Local de Maó havia actuat en cinc intents de suïcidi. No sabem què hi ha darrere de cada cas, però la xifra fa pensar.
Vivim en un món on pots haver d’afrontar un dol inesperat, que s’entrecreua amb condicions petites: la sort d’haver anat davant o darrere del tren, d’haver-lo perdut o d’haver-lo agafat, o bé la desesperació de sentir que la vida pesa massa. I aquesta dada de persones que intenten acabar amb la seva vida, tan freda i tan dura, també ens hauria de remoure. Com pot ser que hi hagi ànimes que no volen viure? En un món que pot ser tan polit, per què hi ha gent que només hi veu dolor?.
Davant d’una tragèdia inesperada no hi podem fer gaire, però em retrona que no puguem aportar ni una mica de llum per minvar el patiment de qui vol morir. Segurament, hi ha silencis que ningú escolta, pors que ningú veu, i també fets que cap de nosaltres sospita.
I en aquestes dues situacions, que s’han donat la mateixa setmana, tothom pot caure en una depressió, i tothom pot ser dins d’un vagó. Som vulnerables, i la fragilitat humana és universal. Mentrestant, el món segueix la seva rutina i la gent de cada vegada somriu menys.
Dues notícies colpidores que ens ofereixen una invitació potent: Necessitem tenir cura els uns dels altres amb més presència, més consciència i més tendresa. Perquè la vida és fràgil, clar que sí, però també pot ser sostinguda plenament quan hi ha mans que acompanyen.