Ha passat una setmana i el ministre Óscar Puente encara no ha trobat el boc expiatori per no haver d’assumir la seva responsabilitat en l’accident ferroviari d’Adamuz. Primer ho va intentar amb Iryo, la companyia italiana del tren que va descarrilar, insinuant que podia haver romput la via pel seu pes o perquè arrossegava alguna peça. Després va apuntar cap al fabricant dels raïls, Arcelor Mittal, per un possible defecte en el material.
De moment el que es confirma és la primera hipòtesi que el ministeri qualificava de «ridícula» amb la xuleria habitual i que és la ruptura del carril que tenen l’obligació de supervisar a través d’Adif, empresa pública trufada de dirigents polítics. Hem passat de les pressions als mitjans de comunicació que apuntaven des de dilluns passat en aquesta direcció a haver d’admetre que és la línia d’investigació més probable.
En aquests dies el ministre ha passat de puntetes sobre la responsabilitat d’Adif, com també ho ha fet de les empreses que van participar en la recent renovació d’aquest tram del traçat d’alta velocitat i que ha estat un fracàs. Potser perquè no volia que es relacionés amb l’herència de corrupció del cas Koldo.
Al final ha resultat que l’accident no era tan inexplicable ni estrany com ens deien. Tot apunta que la via estava rompuda abans que hi passés l’Iryo i va deixar marcats altres trens. També s’ha revelat que feia dos mesos que no passava un tren auscultador en aquest tram, quan a altres països s’hauria revisat entre tres i quatre vegades, segons els protocols.
El govern presumia de gestionar la millor xarxa ferroviària del món i ignorava els avisos dels maquinistes. També teníem el millor sistema elèctric, fins que va quedar tot el país a les fosques. Ara la gent desconfia d’agafar el tren. Recuperar la confiança en un estat que funcioni i uns serveis a l’altura de tot el que pagam en impostos serà molt difícil.