Ala processó dels Tres Tocs pràcticament només s’escoltava rallar la llengua pròpia del Poble de Menorca. La mateixa d’Andorra, únic Estat en tot el món que té tot sol el català com a idioma oficial. El seu ús públic havia retrocedit, amb un ampli consens van aprovar una Llei de gran abast del Català.
La normativa recull el deure de saber-lo a tots els residents -els passius i immigrants- de manera que no esquivin la llengua oficial del país en què viuen i no ho facin únicament en francès o castellà. El vincle entre residència i llengua pròpia és clau a Andorra.
Les formes de saludar son una manera boníssima, de començar a integrar-te on has aterrat per fer feina. Dir bon dia, bones tardes, mostra cortesia, transmet calidesa i proximitat. Bona nit és tant per saludar com per dir adeu.
Ep,Uep, Idó! Són salutacions despreocupades per iniciar una trobada. El diàleg s’enceta amb un com va? com esteis? com anam? tot bé? què hi ha de nou? o feia temps que no ens vèiem! Contestes habituals son navegam, anem fent, trampejam, va bé, podria anar millor...
Per partir son costum: m’he alegrat de veure’t, fins un altre o ja ens veurem, que expressen el desig de mantenir el contacte. Salut tinguem, que vagi bé, que amb salut ens tornem veure, el vetust «salut i pessetes!» estigueu bons... son un anhel de benestar, despedides superiors i preferibles al sec i contundent adeu!. «Dona recuerdos a...» és una expressió literal, una salutació afectuosa tramesa a una persona absent. Voltros els mallorquins deis «memòries»: Memoris de part meva als teus fills!
Vius aquí de sempre i mai t’has dignat ni tan sols a utilitzar les salutacions locals bàsiques. No ho faran tampoc la gran majoria dels que venen actualment, que com tu, no tenen l’obligació, ni disposició, ni consideració, ni la deferència amb els menorquins de fer-ho. Són milers que no pronunciaran mai ni tan sols, un optimista i jovial «bon dia».