Sa perspectiva des temps transcorregut des d’un fet o aconteixement permet avaluar-lo amb distància. Prop de dues setmanes després de Sant Antoni, es dies m’han deixat veure tot allò viscut en record de s’entrada triomfal de ses tropes d’Alfons III un 17 de gener de fa 739 anys, amb serenor, sense sa intensitat emocional des moment. Sa situació m’ha duit a una sèrie de reflexions que pens que ben valen aquestes línies d’avui.
Sa celebració de sa festivitat de Menorca del 2026 ha tornat a posar damunt sa taula una utopia que, any darrere any, sembla fer-se un poc més enfora: sa possibilitat de celebrar un acte institucional que abraci totes ses sensibilitats de s'Illa.
Organitzar una conferència que satisfaci cada ideologia i sentiment identitari s’ha convertit en un exercici d'equilibrisme pràcticament impossible, on sa llengua, es sentit de pertinença i ses senyes d'identitat menorquines actuen tant de nexe com de frontera.
Sa polèmica d’enguany ha tingut noms propis. D'una banda, s'elecció des conferenciant Marcos de Quinto per part des Consell Insular de Menorca ha generat una forta repulsa en sectors d'esquerra i des nacionalisme, que han qualificat es seu perfil d'ultraliberal i de nul·la vinculació amb sa realitat de Menorca. Fins i tot representants de Més per Menorca van abandonar s'acte institucional en senyal de protesta, al·legant que es ponent no representava es valors de s'illa. D'altra banda, a Ciutadella, també van sorgir veus crítiques amb es respectiu conferenciant, s’historiador i arxiver Marc Pallicer, demostrant que sa insatisfacció no és patrimoni d'una sola sigla política.
En es primer cas podem estar més o menys d’acord amb es seu enfocament liberal a sa problemàtica de s’habitatge. És lícit que es produeixin divergències en relació as paper que hauria de jugar s’administració com a garant de mesures estructurals i urgents, procurant habitatge popular i assequible. Ses propostes llançades des de sa tarima des d’un plantejament contrari a ses polítiques intervencionistes contra sa propietat privada, defensant que no correspon a aquesta assumir-ne ses conseqüències, ni substituir ses administracions en sa resolució d’aquest greu problema social, poden provocar postures discordants admissibles en democràcia. Es pot criticar també sa inexistència de relació de s’economista amb sa nostra illa. Açò no obstant, Menorca, com a part d’Espanya, comparteix sa crisi estructural de sa resta des país, principalment de Catalunya, Madrid i ses altres illes de sa nostra comunitat, on s’habitatge s’ha convertit en es principal problema social i econòmic. No podem obviar, per tant, que sa incidència de sa temàtica escollida recau de ple damunt ca nostra. Manca d'oferta, preus de compra i lloguers duplicats en tres anys i que ja superen sa majoria de salaris, forçant a la meitat des llogaters a haver de compartir casa per necessitat i no per opció. S’escassetat d’habitatge afecta especialment a famílies vulnerables, a persones que es veuen obligades a conviure amb desconeguts, perdent d’aquesta manera intimitat i autonomia. I a tants de joves que veuen es seu projecte de vida estancat. Viure en parella o formar una família s’ha convertit tristament per molts d’ells en impossible.
Si bé -com he dit abans-, en es cas de sa conferència institucional de s'Ajuntament de Ciutadella també es van generar veus discordants, no es va donar en canvi cap actitud irrespectuosa cap as ponent, qui va fer una dissertació sobre Menorca i es pilars de sa seva identitat. Marc Pallicer va dedicar sa primera part a fer un repàs històric des set segles que mos separen de sa conquesta de Menorca a mans d’Alfons III, per abordar seguidament sa importància de sa llengua com a principal senya d’identitat i element de cohesió, fent referència a distintes etapes de restricció de sa llengua catalana i a sa forta repressió lingüística de s’etapa franquista a Menorca. No crec que ningú qüestioni es rigor des relat, ni posi en dubte que es conferenciant es va basar en dades objectives i ben documentades. En aquest aspecte no hi té cabuda discussió possible. Però també és cert que sa història sempre té un component de subjectivitat que depèn de sa perspectiva de qui l’explica. I aquest element pot haver provocat disconformitat en part des assistents, en major o menor mesura.
Tot i açò, s’autèntic repte de sa commemoració de sa reconquesta de s’illa no és s’elecció des ponent perfecte —que probablement no existeixi— sinó sa capacitat de saber conviure a pesar de ses discrepàncies. Sa identitat menorquina, rica i diversa, hauria de ser un espai de trobada i no una arma de fragmentació social.
En aquest context, cobra un valor fonamental es civisme democràtic. Per respecte, per deferència i per consideració, no s'hauria d'abandonar un acte institucional simplement per no compartir s'ideari de qui ocupa es faristol. Sa maduresa d'una societat es mesura per sa capacitat d'escoltar allò que l'incomoda sense rompre es ponts des diàleg.
Aquesta exigència de sebre estar és un requisit encara més important per a un polític. Qui ocupa un càrrec públic no es representa a si mateix, ni és emissari únicament des seus votants. Es polític és un servidor públic. Representa sa totalitat de sa ciutadania ja sigui des d’un govern o des de s’oposició. Aixecar-se d'una cadira o boicotejar un discurs institucional és, en darrera instància, un desistiment d'aquesta responsabilitat de representar sa pluralitat. Sa utopia de compartir una mateixa pertinença no passa per pensar tots igual, sinó per tenir sa capacitat de celebrar junts, amb tolerància i educació, sa diversitat d'una Menorca que sempre serà més gran que ses seves diferències partidistes.