Cada mes de gener, puntual com Fitur, s’obre el mateix meló si ens convindria tenir estand propi o ja estem bé dins Balears. El debat dura uns dies, s’hi apunten veus a favor i en contra, i acaba desapareixent amb la mateixa rapidesa amb què es desmunten els pavellons de la fira.
És com una tertúlia futbolística. Uns defensen que ens donaria més visibilitat, més identitat, més veu. Altres recorden que Fitur és una fira generalista, de gran format, on el pes real el tenen els grans operadors i on, potser, ja ens va bé jugar en equip. Viscuda l’experiència, jo soc més d’aquest segon grup. Ja estem bé com estem i millor dediquem recursos a d’altres necessitats, que falta ens fan.
Però el que més m’interessa no és tant el resultat, que mai arriba, com el que posa sobre la taula de mancomunar esforços. Compartir estratègia, sumar recursos, renunciar una mica al ‘jo’ per pensar en el ‘nosaltres’. I aquí és on la discussió es fa incòmode. Perquè en un territori petit com aquest, més que sumar, tendim a enxiquir-lo encara més. A fragmentar-lo. A defensar cada municipi com si fos un regne independent.
Seria desitjable que l’esperit Fitur dels nostres governants servís també per fer inventari de tots aquells serveis que rebem i que són comuns per mancomunar-los. Imagino que no deu ser fàcil si ja no ens hem posat ni d’acord en una cosa tan senzilla com que tota Menorca pugui fer servir la mateixa aplicació per pagar la zona blava però com diu el poeta, tot està per fer i tot és possible.