La caiguda de la roca del penya-segat a la Cala Sant Esteve ens ha tocat a tothom. Encara estem impactats pels fets, i sentim el dol d’una família estimada. Ha estat una tragèdia i, malauradament, també un símbol. Com un recordatori de que els espais que compartim, els que apreciem, els llocs que ens identifiquen, necessiten cura, manteniment i responsabilitat. Les pluges han jugat una mala passada, ningú en té culpa, però fa molt de temps que els vesins de molts indrets mirem amb preocupació els penya-segats.
Aquesta mateixa setmana, molts ciutadans de Maó rebien en els seus domicilis la carta de l’Ajuntament de Maó que els hi recorda la inspecció tècnica dels edificis de més de trenta anys. La recent ordenança municipal segueix el model de la de Ciutadella, i afecta prop del 70 per cent del parc d’habitatge de la ciutat. Set de cada deu edificis, dit així, és una xifra que impressiona i que genera vàries preguntes:
Com aconseguirem arquitectes disposats a revisar les nostres cases? Deixaran encàrrecs millors per visitar domicilis i emetre certificats? Quin cost tindran aquestes revisions? Per què s’ha decidit 30 anys en lloc dels 50 que determina la Llei Nacional? És necessari? És proporcional?
PERSONALMENT, EM SEMBLA BÉ LA PEDAGOGIA municipal. L’escrit és un avís per a repassar tot allò que no forma part de les despeses urgents. Sempre hi ha qualque cosa més important que tractar la cornisa, una finestra que borina, o un sostre que també pateix l’aiguada. Açò sí, la normativa nacional es va aprovar l’any 2013, i d’aquí neix la contradicció que tanta gent verbalitza aquests dies: Com pot ser que se’ns exigeixi més i més, quan l’administració no sempre dona exemple en la cura dels espais que són de tothom?
Els comentaris que es generen no discuteixen la necessitat de mantenir les coses en bon estat. Al contrari, la majoria ho fa amb responsabilitat, amb esforç, i amb estima. Les nostres llars són patrimoni emocional i econòmic, i ningú vol veure-les deteriorades. Però el que sí provoca malestar és la sensació de que -de cada vegada més- l’exigència recau només cap al ciutadà.
Mirem al nostre voltant i veiem espais públics que no reben la mateixa atenció. Penya-segats que requereixen un major manteniment. Camins deteriorats, carregats de clots i bonys. Carrers amb molts desperfectes a l’asfalt i a les voreres. Enllumenat públic que falla, o que està apagat en hores fosques. Zones que esperen intervencions que mai arriben. Falta d’aigua potable i un servei de neteja millorable.
LA NOVA ORDENANÇA TÉ MOLT SENTIT TÈCNIC. I és necessària, perquè es refereix a l’actuació preventiva. Però també té un impacte econòmic en la butxaca quotidiana, i ens arriba en un moment delicat, quan la ciutadana està saturada pel cúmul de petites i grans exigències de revisions, d’impostos, d’increment de preus, que sumades, pesen.
Potser ajudaria que les administracions expliquin millor les seves decisions, que revisin terminis, ajudes i criteris. I sobretot, que assumeixin la part de responsabilitat en el manteniment dels espais comuns.
Les tasques compartides només funcionen quan sentim que hi participem en la màxima igualtat possible.