Un dia del passat estiu, que feia molta calor, i poques ganes de fer res, me vaig entretenir a posar un poc d’ordre al meu estand de quatre llibres, que a primera vista, pareix que n’hi ha quatre mil, però no n’hi ha tants, perquè n’hi ha de tota mida, de tota temàtica, i alguns de saborós contingut, com és el cas, del que vaig escollir, per llegir-lo, perquè no l’havia llegit mai, tot i que l’havia tingut amb ses mans moltes vegades.
Quan llig un llibre, el primer que faig és llegir el pròleg, aquest està prologat, per Josep Maria Llompart, el qual també ha seleccionat el contingut del llibret, però l’autor material, fou Joan Alcover. Nat a Palma l’any 1854 i mort a la mateixa ciutat el 1926, la seva biografia ofereix el perfil d’un home perfectament integrat dins la societat insular de l’època. Catalogat entre els millors poetes catalans de tots els temps.
Aquest llibret, me’l va enviar Francesc de B. Moll, juntament amb sa «Gramàtica Catalana», quan un servidor feia el primer curset, per aprendre d’escriure en pla, dins la dècada dels anys 70 del passat segle XX; en aquells anys, la meva formació gramatical no arribava massa endavant, encara ara ho he de menester tot. Però en Moll, no es va cansar mai de donar-me coratge, consells i d’enviar-me llibres.
Aquest llibret en qüestió, es titula «Antologia Poesia i Assaig». El seu contingut és un poc mal d’entendre. Aquesta part que he triat, tracta d’un discurs i és molt extensa, per tant l’hauré de dividir en dues parts, perquè val la pena veure el punt de vista tan primerenc de Joan Alcover, sobre la llengua Catalana.
Discurs, pronunciat a l’Ateneu Barcelonès l’octubre del 1906, amb motiu del congrés de la Llengua. Ell en aquest discurs deia: «Rebeu les coses de Mallorca amb tanta predilecció, que quan ve d’allà un de vosaltres i parla i no en diu res, sembla que faci una impressió de desencant. Jo no tenc prou representació per ostentar la del seu país, ni en presència de la meravellosa creixença de Catalunya que fa espirejar els ulls, podria entregar-me a manifestacions llibertines del meu esperit, un poc indisciplinat i solitari, amb la perfecta confiança de que coincidissin exactament amb l’esperit dominant de l’illa.
Mes qualque cosa m’encoratja a no posar sordina a l’entusiasme i afirmar sense cap mena de reserves mentals que la veu de la sang comença a proclamar que tots som uns. Jo no som vingut sol; som vingut amb bona companyia; gran part dels portaveus de Mallorca literària, que, per cert, me fan l’honra de reunir-se sovint a casa meua homes de les més diverses idees i tendències, congregats a l’escalf d’un sentiment comú, l’amor a l’art i l’amor a Catalunya. D’allà guaiten cap a la vostra terra, i escoltem, orella alerta les palpitacions de les entranyes de Catalunya, i sentim vibrar la nostra ànima a l’uníson de l’ànima catalana, els dols, les alegries i les esperances de Catalunya, són les nostres.
Som vinguts seguint l’home de cor, l’home de fe, l’home de voluntat, que es lleva abans de l’alba, encén el llum, escorcolla sos papers i cataloga ses cèdules; pren el bastó de viatge, recorre plans, viles i muntanyes, predicant com un missioner, volant com una abella, de flor en flor, tota la brostada viva del llenguatge i entrega lo millor de sa vida, hora per hora, estrella per estrella, a la foguera que il·lumina els horitzons de la mentalitat catalana... Més abans que nosaltres, han passada la mar missatgers importants. Palma, Felanitx, Pollença, el bisbe de Mallorca, la Societat Econòmica d’Amics del País, se són adherits categòricament al Congrés de la Llengua i gran cosa és.
Catalunya redimida per la llengua.
Tenen aquests acords una significació, un sentit, una transcendència que sol podrien desconèixer els qui tancassin el Congrés dins la closca del glaç d’una abstracció violenta i artificiosa, insolant-lo de la saba que l’ha feta florir, els qui confonguessin la ciència serena i circumspecta amb una ciència que es posés cotó a les orelles per no sentir el soroll de la riuada triomfal, quan precisament som vinguts a estudiar una de les fonts, la principal, de què aquesta riuada se deriva.
Ja ho ha dit molt bé mon il·lustre amic el senyor Llorente, que avui s’és revelat tan jove de cor i d’intel·ligència com era fa quaranta anys. No se serien inscrits milers de congressistes pel pur estímul platònic de la filologia.
¿Qui no sap la llengua restaurada i una és estada l’instrumenta primordial de renovació de la vida catalana?
Tant és així, que jo crec que Catalunya, esperitualment redimida per la llengua, pot esperar en calma la solució pacífica dels problemes que la preocupen, perquè el problema substantiu, és dir, el problema de l’autonomia espiritual, més important tal volta que els problemes polítics està resolt.
Aquest és el miracle de la llengua; aquesta és la gran conquista del nacionalisme literari. Mercès a ell, hi a pobles que sense disfrutar l’autonomia política tenen una existència nacional més caracteritzada i veritable, una sensació més enèrgica del jo, una consciència més clara, potent i definida, que no altres pobles, que es governen per si mateixos, i, per no tenir llengua i literatura particulars i pròpies, són províncies d’altres nacions».
Fins aquí, he recopilat al peu de la lletra, la primera part d’aquest discurs, de la llengua Catalana, de Joan Alcover. Ara en una segona part, si Déu vol, posaré el punt final.