El nostre dia a dia

En la vida pública, la insatisfacció té més capacitat d’expressió que la satisfacció. La vida quotidiana, feta de modestes realitats, no forma part de l’interès quan ens comunicam amb els altres, sinó que en les nostres conversem solem recórrer a comentar fets extraordinaris -generalment, desastres- que, amb la globalització, poden succeir a qualsevol part del món. Ben igual fan els mitjans de comunicació. Les deu notícies de la pàgina de Sucesos no ens deixen veure els milers de fets que podrien recordar-nos la bona marxa d’una societat. En la política estatal passa ben igual. Cada dia ens conviden a entrar en un terreny enfangat per les exageracions, per les realitats falsejades, per les falòrnies en les quals pesquen els rapinyaires. Aquesta perspectiva de l’actualitat no ens deixa veure altres realitats paleses que ens poden parlar de la bona gestió i d’una orientació política que sembla que dur un bon rumb. Se’n recorden quan la taxa oficial d’atur a Espanya era del 25,93%?. Això era el 2014, quan governava Mariano Rajoy i el PP, amb la ministra de treball Fátima Báñez. Entre 2012 i 2014, la taxa no baixà del 25%. El nombre de persones ocupades el 2014 era de 16.650.600. Fa uns dies s’han fet públiques les dades del darrer trimestre de 2025: la taxa d’atur és del 9,93%, per primera vegada per davall del 10%, amb 22.463.000 persones treballant, sis milions més que el 2024. Ara, la ministra de Treball és Yolanda Díaz, una persona de trajectòria d’esquerres i sindicalista, al capdavant de Moviment Sumar i la coalició Sumar. Com que és una bona notícia, no té la repercussió que hauria de tenir. S’imaginen que la taxa d’atur ara fos, com en temps del PP, del 25%? Aquesta realitat té unes conseqüències directes en un increment dels ingressos de la Seguretat Social i en el manteniment del sistema de pensions. Se’n recorden quan el PP va buidar la guardiola de les pensions? No som tan innocent per creure que aquestes dades positives (o negatives en altre temps) són únicament fruit de les decisions d’una ministra o d’un govern, però d’alguna manera hi poden influir. És molt més directa la decisió recentíssima del Govern (Yolanda Díaz) i els sindicats d’incrementar el salari mínim interprofessional fins a 14 pagues de 1.221 euros. Del temps de Rajoy, on el SMI era de 736 euros (2018) fins aquests 1221 euros, el salari mínim interprofessional ha pujat un 66%, S’imaginen viure avui amb un SMI de 800 euros? Yolanda Díaz també té un paper en aquest procés que, al contrari del que deien els seus detractors al principi, no ha incrementat l’atur a Espanya, com bé es pot demostrar. A l’inrevés, la major capacitat adquisitiva dels treballadors, encara lluny d’equilibrar-se amb l’IPC real,    ha estat un dels motors que ha reactivat l’economia espanyola. Per últim, l’anunciada regularització de gairebé mig milió de persones que ja són a Espanya de forma irregular, impulsada per una gran Iniciativa Legislativa Popular i, en l’àmbit polític, per l’acció de SUMAR en el govern i de PODEM en l’oposició, lluny dels efectes apocalíptics dels quals parla la dreta, suposarà la normalització de molts de treballadors que avui han de fer feina d’amagat (potser per això la dreta s’hi oposa), que tindran els drets i deures dels altres treballadors, incrementant-se, com a conseqüència, el nombre d’ocupats i els ingressos en la Seguretat Social. Naturalment, aquestes decisions no tenen el recorregut informatiu d’altres fets, però no podem negar que influeixen positivament en el nostre dia a dia.