L’espai públic és de tothom. O això és el que repetim cada vegada que parlam de places, carrers i zones comunes. Però basta aturar-s’hi un moment, seure en un banc qualsevol i mirar al voltant per començar a dubtar-ne. Sovint, l’espai públic no acaba de ser ni de tothom ni de ningú. L’altre dia, mentre esperava algú a S’Esplanada de Maó, vaig fixar-me en els petits detalls. Un banc ocupat per una bicicleta lligada amb cadenat, un altre ple de bosses, una terrassa que havia anat guanyant metres gairebé sense adonar-nos-en i un racó convertit en aparcament improvisat. Ningú feia res clarament incorrecte. Però tampoc ningú semblava pensar que aquell espai era compartit.
Hem normalitzat que l’espai públic sigui un lloc d’ús individual. El cotxe que s’atura «només un moment», la taula que s’allarga una mica més del compte, el banc que deixa de servir per seure. Gestos petits, quotidians, que sumats van buidant de sentit allò que hauria de ser comú.
Quan una plaça o un carrer es degrada, solem assenyalar l’administració, la manca de manteniment o l’absència de vigilància. I sovint hi ha part de raó perquè aquesta plaça, sense anar més lluny, no convida gaire a fer-hi estona. Però també hi ha una responsabilitat col·lectiva, una manera d’organitzar i gestionar allò que és de tots que no sempre funciona.
Ahir, ja fosquet, em van telefonar finalment de l’ITV per donar-me cita, després de dos mesos amb la inspecció caducada. No havia fet res malament, més enllà d’esperar. Vaig penjar content. Quan un servei públic es col·lapsa, l’eficiència deixa de ser un dret i passa a semblar un favor.