La proposta de prohibir l’accés a les xarxes socials als menors de 16 anys parteix d’una preocupació comprensible. El malestar associat a l’ús intensiu d’aquestes plataformes és cada vegada més visible: pressió social constant, exposició prematura a continguts inadequats i entorns digitals dissenyats per retenir l’atenció. La qüestió, però, no és tant si existeix un problema, sinó quin tipus de resposta és legítima i eficaç en una societat democràtica.
Des de la filosofia política, aquest debat s’inscriu en una tensió clàssica entre protecció i llibertat. L’Estat té la responsabilitat de protegir els menors, però també el límit de no substituir el procés educatiu ni la capacitat de les persones per desenvolupar criteri propi.
Quan una societat opta per la prohibició com a primera resposta, assumeix implícitament que el risc no pot ser gestionat mitjançant l’educació, sinó només mitjançant la restricció.
Això obre una pregunta de fons: fins a quin punt la protecció pot justificar la limitació preventiva de l’autonomia futura?
El problema és que les prohibicions tecnològiques sovint tenen una eficàcia limitada. Les barreres digitals són fàcils d’eludir, i una norma que no pot aplicar-se de manera realista tendeix a perdre legitimitat. A més, el risc no desapareix, sinó que es desplaça cap a espais menys regulats i menys visibles. La política pública, en aquest sentit, hauria de buscar no només reduir el perill immediat, sinó construir condicions perquè els ciutadans futurs puguin gestionar-lo.
Les xarxes socials, amb totes les seves contradiccions, formen part del nou espai públic. És en aquest entorn on es construeixen relacions, identitats i formes de participació social.
Excloure completament els menors pot generar una paradoxa: protegir-los d’un espai que, inevitablement, hauran d’habitar sense haver-ne adquirit abans les eines crítiques necessàries. El debat, per tant, no és només sobre edat, sinó sobre com una societat prepara els seus membres per conviure amb tecnologies que transformen la vida col·lectiva.
La qüestió central potser no és si cal regular, sinó què s’ha de regular. Centrar el focus exclusivament en els usuaris més joves pot ocultar el problema estructural: plataformes dissenyades sota incentius econòmics que premien l’atenció constant i la polarització. En aquest context, la prohibició apareix com una solució clara però simplificadora.
Les democràcies modernes afronten un repte recurrent: protegir sense infantilitzar, regular sense anul·lar la responsabilitat individual. Davant del món digital, la resposta probablement no passarà per allunyar els joves del conflicte, sinó per preparar-los per entendre’l i afrontar-lo amb criteri.