Molts matins mentre condueixo el cotxe des de casa per arribar a la feina, escolto la ràdio. Senyal inequívoca aquesta, de que formo part de l’anomenada «generació X». Els meus alumnes no escolten la ràdio, ho sé perquè els ho he demanat. Ells són de la «generació Z».
Per demanar cita al metge o per passar la ITV del cotxe, encara podem telefonar o anar-hi en persona, però la majoria dels que fan això, han nascut abans de la «generació X».
El concepte de «generació» està en boca de molts experts i als medis de comunicació s’utilitza per referir-se a un grup de persones que han nascut en una dècada o dues contigües i comparteixen característiques i interessos pel fet de portar-se pocs anys de diferència.
Les generacions estan formades per persones que tenen una identitat pròpia, tot i compartir temps, espai i lloc en el món.
Si una cosa tenc clara, i de cada vegada en tenc menys, és que cada societat conforma una manera d’estar al món. Sense pausa i sense pressa (tot i que darrerament els canvis són més àgils en el temps), anem aprenent a estar en el context que ens ha tocat viure i conviure.
Aprenem a fer-ho des d’abans de néixer i fins que morim. L’adaptació o la lluita per formar part del que ens envolta, o per fugir-ne, podria durar tota la vida. Tot i que, no tothom ho gestiona de la mateixa manera.
A vegades escolto expressions que em preocupen, però no deixa de ser una realitat el que diuen, em preocupi o no... hi ha gent que sent que ja no forma part d’aquest món. Persones grans i no tan grans, verbalitzen que moltes dinàmiques sobretot tecnològiques, les sobrepassen. Tot i que les vulguin aprendre.
El fet de ser un ésser únic aquí i ara, o abans i en un altre lloc, és una certesa que per ara és manté. És a dir, la identitat que ens atorga el fet d’existir en el món, és igual d’important ara que abans i a totes les generacions. Però alerta, que avui en dia podem tenir moltes identitats alhora (sobretot si tenim vides virtuals); o bé si tenim algun problema de salut mental.
Tornant al terme de la identitat com a element clau en el fenomen de parlar de generacions, resulta interessant adonar-se que el terme, no és fàcil d’explicar.
Amb els alumnes n’hem parlat aquests dies:
- El que et dona un nom i lloc al món.
- Concepte personal, íntim, que prové d’un altre... ningú no ha triat el seu nom, la seva identitat.
- Forma de donar-nos a conèixer a tots els entorns vitals.
- És el que va fer Déu al món, segons les darreres traduccions bíbliques. La paraula. Posar nom, donar identitat al món. Conferir el «ser» de totes les coses del món.
Els censos antics eren per això, per entrar a formar part del món, tenir una identitat. Apuntaven el nom de les persones de la contrada, del país o ciutat, en un moment de la història que no hi havia altra manera de fer-se. Avui en dia, també se’n fan però les dades es poden aconseguir de moltes formes diferents.
Abans havies d’anar en persona a que te vessin i apuntessin. Llavors eres. Si no, no eres, no existies, no formaves part del món.
Al ser de la «generació X», encara m’agrada llegir llibres en paper i darrerament he llegit a Simone Weil. La identitat segons aquesta autora, és sagrada, única i se basa en l’atenció pura envers l’altre i la natura. Deslligar-se del màxim de coses supèrflues i que són egocèntriques envers el jo, per donar importància només a la realitat del sagrat i a Déu.
Agosarada, emocionant i poderosa manera de definir el concepte.