Gràcies a dècades de lluita feminista ses dones hem aconseguit es reconeixement de drets fonamentals que avui consideram irrenunciables: s'autonomia sobre es propi cos, sa llibertat sexual, sa igualtat jurídica i sa protecció davant sa violència masclista.
Un estat democrátic no pot ser tolerant i mostrar indiferència davant models socials, religiosos o tradicions que són contraris a aquests drets irrenunciables, encara que sigui amb es pretext d’una suposada diversitat cultural o de respectar una determinada creença.
Me referesc a sa imposició des vel islàmic (burka o niqab) en espais públics i de pràctiques aberrants com es matrimoni infantil forçat o sa mutilació genital femenina (ablació). Permetre s’ús de símbols de submissió que invisibilitzen ses dones o qualsevol altra acció d’opressió femenina és renunciar a ses nostres obligacions, i mos converteix en còmplices de situacions i formes greus de violència que no haurien de tenir cabuda en una societat democràtica. No es tracta d’un atac a cap religió ni col·lectiu, sinó de sa condemna a pràctiques que transgredeixen principis i valors innegociables.
Cada any en el món 12 milions de filletes són obligades a casar-se abans des 18 anys. Es matrimoni forçat amenaça ses seves vides, es benestar i es seu futur. Aquesta pràctica els nega s’oportunitat de créixer, es dret a sa infància i a s’educació.
Sa mutilació genital femenina, com una de ses formes més cruels de violència de gènere, segueix arrabassant a moltes filletes sa seva dignitat, salut i integritat física. A pesar des esforços per a s’erradicació, s’ablació segueix sent una realitat a més de 30 països. Avui a Espanya, tot i que es considera una forma de violència cap a ses dones i es troba tipificada en es codi penal, 17.000 filletes viuen en risc de ser mutilades genitalment, i, en conseqüència, de sofrir enormes danys físics i psicològics.
Es tracta per tant de vulneracions de drets globals a ses que sa nostra comunitat no pot donar s’esquena.
La setmana passada es Parlament de ses Illes Balears va aprovar una proposició no de llei (PNL) des Partit Popular, per instar es Govern central a prohibir s'ús des burka i es niqab en espais públics. Sa iniciativa va sortir endavant entre dures crítiques des grups d’esquerres, principalment de sa bancada més radical qui, en un intent d’esquivar s’obvietat, va assegurar que aquesta decisió no es pot adoptar sense escoltar ses dones musulmanes. Aquesta postura no és més que un exercici de cinisme; s'ús obligatori des burka no respon a una opció lliure ni a una decisió personal de milions de dones i filletes a tot el món. Que és una imposició des masclisme més extremista, ho sabem tots.
Sobre sa resta des redactat de sa PNL, sa qual també recollia ses dues pràctiques aberrants abans exposades, es mateix segment d’esquerra va considerar que sa proposta no tenia un propòsit alliberador per a sa dona, sinó que només cercava atacar una religió.
No podem eludir que sa defensa de sa igualtat entre dones i homos ha estat històricament una de ses banderes irrenunciables de s'esquerra. Resulta profundament desconcertant -i preocupant- que sectors considerats progessistes neguin es suport i votin en contra de sa condemna explícita a pràctiques i símbols que perpetuen sa discriminació i sa violència de gènere.
No esteim davant expressions culturals neutres ni opcions lliures quan aquestes es donen en contextos de desigualtat estructural. Són pràctiques que vulneren de forma directa sa dignitat, sa llibertat i es drets humans de ses dones que les pateixen. Negar-se a condemnar-les de manera clara suposa una incoherència greu amb es valors d'igualtat i justícia social que deim defensar.
Resulta paradoxal que, en nom des relativisme cultural o d'una tolerància malentesa, se justifiqui allò que no acceptaríem mai en es nostro propi entorn. Es feminisme no pot ser selectiu. Es drets de ses dones no depenen des context geogràfic ni de sa tradició en què s'emmarquin ses violències que pateixen. Defensar sa llibertat implica garantir que cap dona sigui forçada a tapar-se, casar-se o patir mutilacions en nom de sa família, sa religió o s'honor. Quan aquestes pràctiques es toleren o es minimitzen, allò que es fa és abandonar ses dones més vulnerables a sa sort i fer-les desaparèixer.
A més a més, confondre sa defensa de ses persones migrants o de sa diversitat cultural amb sa legitimació de pràctiques patriarcals és un error greu. Protegir ses comunitats no vol dir blindar costums que reprodueixen s'opressió. Al contrari: s’autèntica política progressista consisteix a combatre es racisme sense renunciar mai a sa defensa universal des drets humans, especialment des que pateixen múltiples formes de discriminació.
S'esquerra ha de decidir si es compromís amb sa igualtat és real o merament retòric. No es pot denunciar sa violència masclista en uns contextos i mirar cap a una altra banda en altres per por d'incomodar o de ser acusats d'intolerants. S’autèntica intolerància és permetre que ses filletes siguin mutilades, que siguin obligades a casar-se o que ses dones siguin invisibilitzades a s’espai públic.
Ser coherents exigeix valentia política. Exigeix dir fort i clar que cap tradició, religió o costum està per damunt es drets de ses dones. Perquè sense aquesta coherència, es discurs feminista es buida de contingut i sa igualtat es converteix en un simple eslògan, no en un principi sòlid i inqüestionable.