El cap de setmana passat vaig topar amb un article que rallava de la meva generació. Era un suplement d’un diari nacional i explicava que la psicologia confirma que els qui vam néixer entre els anys 1960 i 1970 vam aprendre una sèrie de lliçons que ens han marcat la manera d’encarar la vida adulta. Llegint-lo, no ho vaig poder evitar, m’hi veia reflectida.
Deia que vam créixer amb menys supervisió i, en conseqüència, amb molta més llibertat de moviment. L’avorriment no era un problema, el convertíem en un motor de creativitat i d’autonomia. Les normes eren estrictes, i tant que sí, i derivaven en que la sobreprotecció pràcticament no existia a cap casa. La realitat és que ens deixaven espavilar-nos per noltros mateixos, i açò ens va donar moltes eines que a dia d’avui encara ens acompanyen.
Un dels punts que més em va fer pensar va ser la tecnologia. A diferència dels infants d’ara, no hi havia pantalles, ni internet, ni tutorials per a tot el què dubtem. En canvi, vam desenvolupar moltes habilitats socials. Senzillament, perquè tot era presencial: ens trobàvem al carrer, jugàvem sense intermediaris i apreníem a negociar, a guanyar i a perdre, i a discutir i a fer les paus cara a cara. Actualment, la psicologia interpreta que aquest entorn ens va ajudar a construir resiliència, tolerància a la frustració i a respectar les diferències.
El contrast amb l’avui és evident. Més enllà de la diferència generacional, ja fa estona que els infants es troben fora de joc. Primer, perquè els desapareixia el temps lliure, un espai que es va alimentar a través d’un excés d’activitats extraescolars, com si els estiguessin pressionant perquè fossin genials en tot.
Ara constantment estan híperestimulats, ho volen tot de manera immediata i tenen menys marge per tolerar la frustració. No és culpa seva; és el món que els hem posat al davant.
Els professionals de salut mental de Menorca han detectat els primers casos d’addicció digital a primària, entorn els 8 anys. Les dades són feridores, perquè no refereixen només a les xarxes socials, sinó també a videojocs, consum compulsiu de vídeos i ús excessiu del mòbil o tauleta. Els símptomes que açò provoca els descrivia bé la informació: irritabilitat quan no poden accedir al dispositiu, pèrdua d’interès per fer activitats fora de la pantalla, dificultat per desconnectar, i afectació del rendiment escolar i de la son.
El cervell infantil és molt plàstic i s’adapta molt fàcilment als estímuls. Per tant, les addiccions digitals poden provocar alteracions funcionals i un fort impacte emocional en la infantesa i adolescència.
Si deixem que els nostres fills i filles creixin envoltats d’un món digital que els reclama a cada segon, correm el risc de veure créixer una generació «d’adults fora de joc»: persones que, sense voler-ho, perden espais de creativitat, de calma i de relació autèntica. No és el cervell el que es fa malbé, sinó els hàbits que es van instal·lant fins que van desplaçant l’atenció, fins que s’allunyen del món real.
La vida és tot allò que succeeix més enllà d’una pantalla. I és justament aquí, en aquesta pèrdua silenciosa, on rau el repte que tenim com a societat.