A l’acabament del passat article, si ho recordau, en Joan Alcover tractava de Catalunya redimida per la llengua. Avui en aquesta segona i darrera part començarem en el punt d’allà on ell continuava el seu discurs i deia:
«Beneïda cia l’hora que Catalunya ens va donar l’exemple; perquè fins prescindint del sentiment artístic i el sentiment patriòtic, lligats per íntimes arrels, basta el sentiment de dignitat humana per no sotmetre’ns a la condició de raça subalterna, que naix de considerar inferior a la llengua pròpia, i consumir la vida en l’aprenentatge d’una altra llengua, sense que ja mai arribem a posseir-la tan bé com els infants que l’han viscuda, tot per fer-nos perdonar, com una taca original, la inferioritat nadiua.
No falta qui em faç càrrecs de que jo pràcticament faja desmentit les meves conviccions. Permeteu-me el breus mots de confessió per explicar-vos aquest fenomen.
UNS MOTS DE CONFESSIÓ. Jo vivia a un país on fa vint-i-cinc o trenta anys passava lo mateix que a Barcelona, i en tots els pobles de la nostra nissaga en fa seixanta. La societat que en diuen culta, per dues corrents sol·licitada, i dues llengües, sentia per gentilesa i el prestigi de la llengua dominadora, una preferència consemblant a la que dona als soldats tantes victòries en el cor de les minyones de servei; i com ja no em sentia cridat a la vida literària, per una altra missió que m’obligués a reflexionar seriosament sobre la millor manera de complir-la, com la meva vocació, més inclinada a admirar que a produir, no era prou dominant per sobreposar-se a tots el altres estímuls, vanitats i egoismes de jove. L’aura de modernitat empenyia dolçament i el meu diletantisme poètic a triar entre les dues formes d’expressió, la que havia de ser ben rebuda per la generalitat. Jo no tenia prou fe en les dues forces per esperar de l’altra banda del mar la compensació dels sufragis d’una societat culta, que a casa meva no me faltava.
No cal tampoc oblidar la influència de les lectures. Triomfaven a les llibreries dels nostres pares, quasibé sense competència, els grans mestres, del segle d’or de Castella.
Els clàssics catalans, si algun n’hi havia, eren esquerps i dificultosos, per les tendres imaginacions, i no convidaven els ulls distrets i vagatius de l’adolescència a solaçar-s’hi llarga estona. Era com un infant donat a dida, que en la falta de la primera mare, se distreu temporalment de la segona.
EL PUNT FINAL DEL DISCURS. El temperament, el caràcter, la verdor de la jovenesa, poc inclinada a obrir al públic de pinta en ample les intimitats del cor; l’orgull, avar de llàgrimes, que refrena l’emoció per elegantitzar-la i mescla una punta d’ironia en les efusions de la tendresa, me feien preferir la Musa de l’enginy, de la invenció, de la gràcia, de la fantasia, a la Musa del sentiment; l’agredolç d’una amable filosofia poètica a les franqueses expansions de l’ànima. Per això l’única parla de l’emoció no s’imposava encara. Més ve una hora, que la crisi del dolor és massa forta, perquè un puja preocupar-se de la gràcia de la gent, i llavors llença'm, com una disfressa, la toga de la dignitat patrícia en què abans cobríem els tremolors i les ferides com si fossin misèries inconfessables. Arribaren per mi les hores tràgiques que precipiten la maduresa de la vida i que ens donen d’ella un sentit més alt i seriós.
Amb la crisi de l’home va coincidir la crisi de l’artista; i llavors tota parla que no fos la materna, va refusar-la el llavi febrosenc, com el contacte de quelcom fred i metàl·lic.
Adéu–cieu! I que Ell vulgar que, en celebrar el segon Congrés, hi estaquin tots els pobles de la nostra raça, no sols per l’integrés de la llengua, sinó per l’entrés de les comunes aspiracions harmòniques, i segreguen juntes el viatge vers l’ideal de vida que flameja entre els núvols del misteri, entonant a cor l’himne de l’Esperança».
Així acaba aquesta segona i darrera part del discurs, pronunciat a l’Ateneu Català, per Joan Alcover. Així idò, l’any 1962, Francesc de B. Moll, posava el punt final en el tom 10 i darrer del famós diccionari «Valencià Català Balear», què havia començat Mossèn Antoni Maria Alcover i Sureda. Són encertades paraules, de l’acabament del discurs de Joan Alcover, quan diu: «... Els núvols del misteri , entonant a cor l’himne de l’Esperança».
Aquest discurs, tenia molta pols, per tant sols l’he espolsat una mica. Aquí ho don per acabat, esper haver estat encertat, sinó, es que vindrà darrera, ja tancarà sa barrera. Fins un altre dia.