Les declaracions recents de Felipe González, afirmant que no votarà l’actual direcció del PSOE però que no deixarà el partit, han reobert un debat incòmode: per què a Espanya resulta gairebé impensable un acord entre PSOE i PP, fins i tot en qüestions d’Estat. La seva posició no és tant ideològica com institucional: hi ha decisions que exigirien estabilitat i acords amplis. El problema no és la idea, sinó el sistema que la fa inviable.
Amb les regles actuals, pactar entre els dos grans partits és electoralment costós. El sistema espanyol es basa en llistes tancades i bloquejades, disciplina interna i una competència estructurada en blocs. Aquest disseny genera un incentiu clar: la supervivència política depèn més de no trencar el relat del bloc que de compartir decisions amb l’adversari.
Qualsevol acord transversal es llegeix com una renúncia o una traïció. No només pels votants més mobilitzats, sinó també dins els mateixos partits, on el càstig pot ser immediat.
El resultat és que els dirigents maximitzen coherència simbòlica i minimitzen riscos electorals, encara que això impliqui ajornar decisions necessàries.
A aquesta dinàmica s’hi afegeix la fragmentació parlamentària. Quan cap partit pot governar sol, els acords no es construeixen entre els grans actors, sinó amb forces minoritàries que esdevenen decisives. Tot i representar una part limitada de l’electorat, adquireixen un poder de negociació elevat i condicionen l’agenda. Això fa que els pactes siguin fràgils i orientats a la supervivència del govern més que a la resolució de problemes de fons.
En aquest context, un acord PSOE-PP pot ser racional des del punt de vista institucional, però poc atractiu des del punt de vista electoral. El sistema no premia el consens, sinó la diferenciació. No incentiva la cooperació, sinó la confrontació. I penalitza especialment qui intenta sortir de la lògica binària amic-enemic.
Aquesta dinàmica no és exclusiva de la política estatal. A escala menor, territoris com Menorca també poden veure’s atrapats per una lògica que penalitza els acords amplis i premia la fidelitat al bloc, fins i tot quan això dificulta decisions estables sobre qüestions clau.
Les paraules de González no resolen el problema, però el fan visible. Fins i tot quan pactar pot ser sensat, les regles del joc fan que sigui gairebé impossible sense assumir un cost electoral elevat.
El debat real, per tant, no és si els partits haurien de pactar més, sinó si el nostre sistema està dissenyat per permetre-ho. Mentre els incentius continuïn orientats a castigar el consens i premiar la fidelitat al bloc, els acords transversals seguiran sent excepcionals.