Ja sembla clar que la proposta d’acord inicial tal com la formulà la vicepresidenta del Govern, amb el plàcet inicial d’ERC i alguns acòlits, difícilment tirarà endavant en els termes pactats com havia predit. Ni el G8 el dona per bo, tot i les ganes, comprensibles, que tenen de tornar al business as usual i enterrar un procés que no ha portat enlloc. És insuficient, reconegudament, i cal continuar negociant, de forma bilateral amb totes les forces que no siguin d’obediència espanyolista i de les seves seus centrals. Ara la qüestió hauria de ser que en aquesta nova fase, que no pot durar massa, no es posin línies vermells impossibles que malmetin l’objectiu de millora. Com ara la d’ERC de la gestió al complet de l’IRPF -quan era obvi des del moment inicial que el tema no era qui feia la recaptació, sinó a quina caixa anaven els diners-; o la de tancar el dèficit fiscal significativament d’un cop com demana Junts, amb el nou finançament. I que altrament se’n posin de línies-objectiu més factibles. La tasca hauria de ser ara la de blindar l’ordinalitat per Catalunya i Balears (aquí el govern balear està atrapat, ja que això no s’acordarà mai des d’una taula multilateral), i la consideració dels costos diferencials (un euro no compra els mateixos serveis en termes reals sobre la geografia) i el pes de la immigració que una comunitat acull (a causa dels estralls que provoca sobre els serveis socials). En els dos primers casos això suposaria el reconeixement d’una singularitat evident, tot i encara situar-se en el règim comú. A partir d’aquí no s’acaba el món i tocarà treballar altres realitats d’operatives basades en més capacitat tributària i responsabilitat fiscal. Sortir de models com l’actual en què l’Estat, si fa no fa, ho recapta tot, estima les necessitats de despesa, de poblacions ajustades i determina recaptacions normatives des de la seva administració general.
Per veure el camí de les tasques pendents de futur aniria bé a hores d’ara que es publiqués d’una vegada l’Informe elaborat per la Comissió nomenada pel govern català i presidida per Martí Carnisser després de molts mesos i reunions. Sabríem així el full de ruta del govern del president Illa, i que es postergà, tot i estar conclòs, per evitar les possibles contradiccions amb el contingut que de pressa i corrents va presentar el govern de Madrid. Així mateix, seria convenient que la Generalitat publiqués ja la balança fiscal que ha d’acompanyar la proposta de pressupostos, a la que l’obliga el Parlament. Que no es condicioni a la que pugui emetre el Govern espanyol davant de la pressió de Junts. Amb les dues peces tindríem evidència de la voluntat catalanista del govern del PSC, podríem valorar millor el pes exercit per ERC i quin residual hi podria aportar la negociació de Junts. En el tram final per donar una empenta a la millora del finançament de Catalunya, hi identificaria en aquests aspectes la tasca pendent.
Crec que tard o d'hora caldrà afavorir una proposta que s’ajusti a la realitat política espanyola, reconeguda constitucionalment: «nacionalitats i regions», comunitats de via ràpida i de via lenta, de l’article 151 i del 143. Un model que acollís, a elecció de les comunitats, una versió més basada en les capacitats fiscals i en l’autonomia financera que no sigui només en la despesa, a canvi de més responsabilitat fiscal, perquè no fos «gratuïta». Que convisqués amb una versió més garantista, basada en l’estimació de necessitats fiscals per aquelles comunitats que així ho vulguin. A l’estil de l’actual però millorada. Que acollís les preferències d’aquells ciutadans que declaren persistentment que amb la descentralització actual en tenen prou i de sobres, respecte d’aquells que la consideren insuficient i que aspiren a una convivència en llibertat, federal, pactada, a canvi de compartir ingressos i ser solidaris. Que així acceptin compartir un mateix Estat en què ningú no faci trampes: ni dumping fiscal, ni reclamar incessantment recursos «necessaris» -a vegades després de baixar impostos-, ni estimacions discrecionals de recursos, ni amb comunitats que s’aprofiten dels seus drets històrics per esquivar les seves contribucions solidàries.