Posar-se a la pell de l’emigrant (persona que abandona el país d’origen per establir-se a l’estranger) o del migrant (persona que arriba a un país per establir-s’hi) pot ser complex.
Per diferents motius, i des de sempre, les persones s’han desplaçat d’un lloc a un altre del planeta per millorar el seu nivell de vida, fugir d’un perill imminent o unir-se a altres membres de la seva família, ja establerts en qualsevol país.
Emigrar representa un canvi de vida en tots els àmbits, que implica situacions de diferent condició. En el seu aspecte positiu, el canvi pot suposar una millora en la vida de l’emigrant, que manté la il·lusió en el projecte fins a portar-lo a terme.
No obstant això, l’emigració també reuneix un altre tipus de connotacions, que poden crear inseguretat davant un futur immediat, que el migrant desconeix i sent com a incert en comparar-lo amb la seguretat que tenia i ha abandonat.
Encara que cada cas sigui diferent, el migrant, per poder adaptar-se amb més facilitat a la nova situació, necessita posseir prou energia, bon estat d’ànim, confiança en si mateix, salut i equilibri. D’aquí que, inicialment, hagin emigrat els més forts de cada grup familiar. Però, no totes les persones migrants responen de la mateixa manera a les dificultats que el canvi els reserva, especialment si no arriben a cobrir les seves necessitats bàsiques, la seva feina és precària, irregular i han d’afrontar una solitud temporal no desitjada.
Quan el migrant no aconsegueix superar les necessitats més elementals i s’ha de conformar amb una mínima part de les seves aspiracions, apareixen determinats ‘estressors’, que poden alterar, amb el temps, la seva salut física.
La persona es torna ansiosa, sent que pot fracassar, no només en els objectius que s'havia plantejat -una feina i un sostre segurs-, sinó que també pateix la inseguretat de no haver adquirit la nacionalitat i no tenir els mateixos drets i responsabilitats que té la gent del país.
Totes aquestes mancances, experimentades conjuntament, condueixen, al llarg dels anys, a un sentiment d'impotència pel qual la persona sent que no pot ni podrà millorar la seva situació (és el que Seligman anomena indefensió apresa). Si aquest sentiment està molt arrelat, la persona pot perdre l'autoestima i, en tenir la seva mirada posada en el seu país, la seva família, costums i amics, és quan ens podria alertar la seva salut mental. Apareixen aleshores malalties, que es van repetint: ansietat, sentiments depressius, tristesa, indefensió, símptomes que, de no tractar-se degudament, poden cronificarse.
J. Achotegui, el 2002, compara el sofriment dels emigrants d'aquest segon grup, amb el que va patir Ulisses a l’Odissea, quan, en sofrir pels esdeveniments, als quals ha de fer front, pensa amb dolor en la seva terra i la seva família, encara que el viatge d’Ulisses sigui de tornada a la seva pàtria, mentre que el del migrant és d’arribada, havent deixat enrere la seva particular Ítaca.
Achotegui considera que un emigrant pot arribar a patir fins a set tipus de dol: la pèrdua de la família, de la llengua, de la cultura, de la terra d’on prové, de l’estatus social, del grup al qual pertany, de la integritat física. Dols que pot experimentar quan entra en una situació de crisi permanent, similar a la que va patir l’heroi grec durant els deu anys d’absència i altres deu si afegim els que va dedicar a la guerra de Troia.
El problema podria sorgir si s’atén el migrant com una persona ansiosa i depressiva, a qui es tracta només farmacològicament i no com una persona immersa en un procés de dol, influït pel dolor i la incertesa del que encara no ha pogut aconseguir.
Aquestes dificultats, segons el poeta d’Alexandria, Kavafis, fent referència a Ulisses -i que també es podrien aplicar al migrant en situació de crisi-, poden dificultar, més que impedir, el camí iniciat, ja que aquest depèn de la qualitat del pensament, que es veu alterat per la il·lusió fallida de realitzar el seu somni en un país que encara no sent com a seu.
La necessitat d’elaborar un dol múltiple requereix que el migrant sigui atès partint d’aquesta base i no només com un pacient depressiu, al qual ara cal escoltar i orientar en la seva nova adaptació.
Per tantes raons, els països s’haurien de posar d’acord i fer-se responsables de l’entrada i seguiment d’emigrants per tal d’evitar-los riscs i patiments innecessaris i no caiguin en poder de les màfies posant en perill la seva vida.
J. Achotegui (2020). El síndrome de Ulises contra la deshumanización de la migración. Barcelona: NED.
Martin E. P. Seligman (1981). Indefensión. Madrid: Debate.