Gent de bona fe pensa que el conseller de cultura fa molt bé quan diu que vol protegir el «patrimoni del menorquí». El sr. Pons Torres imputa la destrucció del menorquí a la «imposició de l’estàndard català». Aquest argument peca d’ignorància, com a mínim. La gran magarrufa és confondre la gent que si català que si menorquí. En realitat, la pervivència del menorquí li importa un rave. El que defensa és una pantomima esbiaixada, rebaixada, distorsionada i farsant de la seva peculiar idea de «menorquí». Ell, graduat en història, conseller de cultura, hauria de conèixer el patrimoni menorquí de la nostra parla, hauria d’haver llegit sobre la nostra tradició literària, hauria de saber, en definitiva, com escrivien els menorquins al llarg de la història: com es redactaven les actes, com eren les cartes enviades, com s’emetien els edictes, com es dictaven els testaments, com s’anotaven les observacions científiques, o els sermons i les notícies... Però és clar: no és la veritat el que cerca, sinó tota una altra cosa.
Feim una ullada. Pere Alzina, l’any 1452 fa inventari: «E primo fonch atrobat en la entrada del dit alberch...» El notari Pere Quintana aixeca acta el 1558: «en la matexa captiuitat detingut quels fes acte de les diligenties...» El 1569 una rúbrica de pescadors ordena: «que nigú fassa sutzura alguna en la pescateria...» La taula del Jurats del 1615 diu: «-ítem lo primer jorn de Quaresma los magnífichs Jurats se ajuncten a la sala...» El 1743 la «Miscel·lània Pasqual» anota: «un Genoves que se atrobave allí: vosaltres teniu la Mare de Déu del Toro...» Fra Roger, el cuiner, el 1750 diu que «la saladura es contra la dolçó...». Antoni Portella el 1762 escriu una «Gramàtica llatina» perquè «el poch adelantament en llatinitat que se experimenta en la joventut menorquina...» El capità Roca, «Diari de Maó», 1790: «Los Jurats han comprat el carrech blat del patró Roses...» Per fer el brossat, el 1800 escrivien: «del serigot que queda dins la alfàbia i treurà las micas vellas que han quedat del formatge...» El metge Mateu Orfila escriu a son pare el 1817: «he sentit molt la mort del S.or Hernández pues crech valia més que son fill...»
I podríem continuar amb centenars d’exemples que demostren fefaentment la tradició de la llengua culta de Menorca, d’una unitat idiomàtica enorme (de les més grans) en el conjunt de la llengua catalana. Aquest és el nostre patrimoni. Els escriptors menorquins d’ençà del s. XIII fins a l’actualitat han emprat els trets formals de la llengua estàndard, una modalitat lingüística supradialectal que permet la intercomprensió i fa de referència. Dels antics als moderns, de Febrer i Cardona a Hernández Mora, de Joan Ramis a Pau Faner, de J.M. Quadrado a J.M. Quintana, de Vicenç Albertí a Maite Salord, de F. de Borja Moll a Joan F. López Casasnovas, de Ruiz i Pablo a Joan Pons... i els poetes, els historiadors, els científics, els periodistes: tots han seguit la tradició culta de la llengua com passa en totes les cultures. I açò no ha anat en contra de la parla col·loquial dels registres populars, ans l’ha enriquida. Els menorquins sempre hem sabut distingir quan tocava una factura culta (la documentació administrativa del consell, per exemple) i quan tocava la col·loquial ( la glosa per exemple)... fins que va arribar un dels pitjors consellers de cultura que hem tingut (i mira que n’hem tingut de flacs!).
La gran enganyifa del Sr. Pons Torres és voler fer-nos veure que el català culte no és menorquí i que el menorquí res té a veure amb l’estàndard comú. I un be negre. El menorquí participa de tots els registres: pot ser literari, pot ser culte, pot ser informal... pot ser tot el que la llengua li permet de ser perquè ser de parla menorquina no condiciona cap registre lingüístic. Amb la modificació del Reglament d’Usos Lingüístics, el conseller ens vol estafar: diu protegir el menorquí i ens l’espellifa, l’esguerra, l’escorxa, s’esbudella i el capola fins que quedi amb els ossos i no pugui caminar mai més. Gent de bona fe, no us deixeu enganyar.