Vivim immersos en una societat i en una cultura que associa activitat amb novetat. Obrir, anunciar, presentar, projectar. El llenguatge mateix ens empeny cap endavant amb el «nou equipament», el «nou projecte», la «nova fase». Sembla que el valor estigui en començar coses noves en comptes de d’arreglar les que ja tenim.
Resoldre no és una paraula gaire èpica perquè no crida l’atenció però vol dir assumir que el problema existia i que algú ha decidit posar-s’hi per gestionar-lo i solucionar-lo. El cas del penya-segat consolidat abans que es convertís en notícia tràgica, el debat recurrent sobre les fuites d’aigua, el retard en la gestió de les llicències urbanístiques, la ITV, els edificis sense ofici ni benefici i tants altres temes que s’acumulen i formen part d’aquesta gestió que rarament genera entusiasme, però que sosté el dia a dia. És feina preventiva, sovint ingrata, que només es valora quan no hi és. Només que ens sentíssim informats del que s’està fent, ni que sigui que encara no ho tenim però ens hem marcat un objectiu, generaria més credibilitat en la gestió pública.
Som un territori petit, fràgil i de quilòmetre zero on tots ens coneixem i on el que es necessita és la gestió invisible de mantenir infraestructures, reparar allò que falla, anticipar riscos i optimitzar recursos. No crec que ens calguin anuncis de projectes espectaculars que llavors ens generin més maldecaps. Prioritzem i conservem adequadament el que tenim, que la confiança no neix de l’espectacle, sinó de la constància. El que ens sobra és purpurina i sentir que no tot s’aguanta amb fils.