Com molta gent gran amb dificultats de mobilitat, la meva mare, amb 95 anys, passa matí i tarda enganxada a la televisió. Tot el que li arriba del món exterior és un degoteig incessant de catàstrofes: guerres, violències, robatoris, accidents, perills per a la salut, bronques polítiques, les poca-soltades dels famosos i alertes meteorològiques constants, que la regiren —tot i que ella gairebé no surt de casa.
En general, el que s’explica a tertúlies i informatius no és fals. No són fake news. Però la imatge global que acaba sedimentant sí que és distorsionada. Els mitjans destaquen l’extraordinari, el dramàtic, el que trenca la rutina, i així construeixen un relat on el món sembla permanentment al caire del col·lapse. Mentrestant, la normalitat quotidiana —que és la que predomina— no fa titulars ni notícies.
Després d’aquesta dieta televisiva, molta gent gran viu en alerta constant. Quan som a ca seva i m’acomiado per sortir al carrer, després d’hores escoltant Gemma Nierga o Helena Melero, em deixa anar una lletania d’advertiments: «Nen, ves amb compte. Vigila que no et robin. No passis per tal lloc, que hi ha hagut un accident. No caminis per les Rambles, que és perillós. No tornis tard. Millor no surtis que fa molt de vent...».
Només li falta recordar-me que no parli amb desconeguts i que, si algú m’ofereix un caramel, ni se m’acudeixi acceptar-lo.
Generalment, la televisió no menteix; simplement amplifica a l’hora que simplifica. I a força de seguir aquesta tendència perniciosa converteix el món en un lloc molt més amenaçador del que, per sort, acostuma a ser.