Ramon Llull va néixer a Palma l’any 1232. Va morir 84 anys després, una longevitat extraordinària, infreqüent a la seva època, on l’esperança de vida era d’uns trenta-cinc anys. Casat amb Blanca Picany, tenen dos fills. A partir dels trenta-un, canvia de vida i es dedica de manera apassionada a la conversió dels infidels a la fe cristiana. Aprèn àrab, viatja, escriu en català i en llatí, ensenya… tot supeditat a la seva missió evangelitzadora. Pateix presó, turment, condemnes a mort… Res no l’atura, malgrat els repetits fracassos. Tota la seva vida dedicada a una causa, a una fe, a una missió. Quin món era aquell, tan diferent del nostre! Avui en dia, a ningú se li acudiria anar a convertir infidels a l'Iran o Afganistan… és més fàcil a l’inrevés, donada la nostra desafecció religiosa i relativisme moral.
Per a les Illes Balears, Ramon Llull és una figura cabdal. També de la literatura catalana. Avui uns premis duen el seu nom a la comunitat autònoma. El 2026, dels quinze premiats, dos són menorquins: Laura Pons Olives, actriu i Albert Torres Barceló, ciclista. Entre els guardonats, hi ha la doctora Estella Matutes Juan, la Federació de Futbol de les Illes Balears i la Banca March.
Hem de recordar d’on venim, si no volem ser vides buides sense arrels, que el vent arrossega segons d’on bufa a cada moment. Hem de conèixer, com a part irrenunciable de la nostra educació democràtica, les lleis i normes que ens hem donat entre tots per viure i conviure després d’una llarga dictadura.
La Constitució espanyola (1978) i l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears (2007) que emana de la primera, no són de compliment opcional. Qualsevol intent de rompre el consens d’aquestes dues normes, que són el marc dels nostres drets i llibertats, provocarà conflictes i enfrontaments que dificultaran, de manera greu, la pau social, el diàleg i la convivència propis d’un estat de dret, membre també de la Unió Europea des de 1986.
Podem llegir: «Article 4. 1. La llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial. 2. Tots tenen el dret de conèixer-la i d’usar-la, i ningú no podrà ser discriminat per causa de l’idioma. 3. Les institucions de les Illes Balears garantiran l’ús normal i oficial dels dos idiomes, prendran les mesures necessàries per assegurar-ne el coneixement i crearan les condicions que permetin arribar a la igualtat plena de les dues llengües quant als drets dels ciutadans de les Illes Balears».
Avui en dia, es fan debats lingüístics o controvèrsies filològiques interminables, quan la ruptura ja s’ha produït abans en l'àmbit sociopolític o afectiu, i té difícil cura. Mai es posaran d’acord els partidaris de l’Espanya constitucional i els que volen la independència o una república plurinacional que va en contra, directament, de l’article 2 de la Constitució.
Pensar que emprar una de les dues llengües implica anar contra l’altra, és una equivocació de nefastes conseqüències. Les llengües es debiliten per manca de convivència i de comunicació. Podríem inventar un refrany: «Qui parla com vol, no camina tot sol».
En Ramon predicava en el desert, però la seva veu sense por ni fronteres, ha arribat fins als nostres dies.