Durant els últims dies, una paraula estranya ha inundat les xarxes socials: therian. Joves que diuen identificar-se amb animals, vídeos virals corrent a quatre potes, debats televisius, memes... En qüestió de dies, aquesta paraula s’ha convertit en tendència global. En realitat, el fenomen no és nou. Va aparèixer en comunitats d’internet als anys noranta i descriu persones que senten una connexió psicològica o espiritual amb un animal, tot i saber perfectament que són humanes.
El que resulta interessant, però, no és el fenomen en si. El que resulta realment revelador és la magnitud de la conversa que genera.
Durant dies sencers milers de persones discuteixen, opinen, s’indignen o se’n riuen d’alguna cosa que, en realitat, afecta molt poques persones. Mentrestant, el món continua avançant amb conflictes, crisis i decisions polítiques que afecten milions de vides. Aquest contrast revela una qüestió més profunda: vivim en una època dominada per l’economia de l’atenció.
Les xarxes socials no estan dissenyades per prioritzar allò que és important, sinó allò que provoca més reacció. La sorpresa, el ridícul o la indignació circulen molt més ràpid que la complexitat. Un fenomen estrany pot monopolitzar el debat durant dies, mentre una crisi humanitària desapareix del radar col·lectiu en qüestió d’hores.
El filòsof francès Guy Debord va escriure que la societat moderna s’organitza com un espectacle permanent. La realitat es converteix en una successió d’imatges que competeixen per la nostra atenció. Avui, les xarxes socials han portat aquesta lògica fins al límit. Ja no fa falta que ningú planifiqui una cortina de fum. El sistema la produeix tot sol.
Mentre discutim sobre una moda viral, altres realitats queden en segon pla: guerres, incendis forestals, escàndols de poder o crisis climàtiques que afecten milions de persones. Però aquests temes requereixen una cosa que els algoritmes no afavoreixen: temps, context i pensament.
La indignació instantània funciona millor que la reflexió.
Potser el problema no són els therians, ni qualsevol altra tendència que demà es torni viral.
Les societats sempre han tingut modes, excentricitats i fenòmens curiosos. El problema és un altre: la nostra creixent incapacitat per distingir entre allò curiós i allò important.
Quan tot competeix per la nostra atenció, el trivial i el transcendental acaben ocupant el mateix espai. I és en aquest moment quan passa una cosa inquietant: allò que realment hauria de preocupar-nos deixa de ser visible.
Estic molt segura que la veritable pregunta del nostre temps no és per què algú decideix identificar-se amb un animal. La pregunta és una altra. Què estem deixant de mirar mentre discutim sobre això?