Permeteu-me avui una mirada introspectiva cap as propi món interior. Examinar sa ment implica interpretar emocions, pensaments, records, actituds. Mirar cap endins cerca s’autoconeixement i comprensió d’un mateix sense judicis immediats. Tot i no tenir coneixements tècnics en psicologia, s’observació, s’escolta activa, intentar comprendre es perquè d’un comportament o d’un altre són habilitats humanes bàsiques.
Si mos hi aturam a pensar, resulta curiós com tots i cada un de noltros projectam una imatge en ses persones des nostro entorn que moltes vegades no s’avé amb sa pròpia identitat o essència. Que amb es temps es altres construeixin una imatge determinada de noltros no depèn d’un mateix, sinó de com mos percep cada persona. Açò dona com a resultat que cada individu pot ser objecte de multitud de percepcions diferents. Mos etiqueten: responsable, inquiet, tímid, alegre, callat, sensible. Aquestes percepcions, encertades o equivocades, influeixen també en sa pròpia autoimatge, en es nostro caràcter, sa nostra manera de ser, d’actuar i de relacionar-mos. De vegades acabam interpretant es paper que mos han assignat. Si durant anys mos han repetit, per exemple, que som tímids, segurament acabem actuant com si ho fóssim, fins i tot quan dedins hi batega un esperit extrovertit.
Sa mirada aliena se pot convertir en un mirall deformant, que mostra un perfil distorsionat que potser que mos agradi o no, però que no deixa de ser un mirall.
Però aquest fet provoca una tensió o conflicte permanent entre allò que som, allò que hem après a ser i allò que es altres creuen que som. I en aquesta tensió evolucionam cap a sa vida adulta.
Al llarg de cada etapa vital, mos transformam. Baratam d’opinions, de gustos, de prioritats. Canviam de ciutat, de feina, d’amics. Modificam fins i tot sa manera de rallar i de mirar el món. Açò no obstant, enmig d’aquest moviment constant, hi ha qualque cosa de noltros que es manté intacta. Una espècie de nucli silenciós que mos acompanya des des primer alè i que, a pesar de totes ses transformacions i vicissituds, continua essent noltros.
Moltes vegades sentim a dir que som es resultat d’allò que hem viscut. I és ver. Cada experiència deixa una marca o empremta: ses alegries mos obren al món, es fracassos mos fan prudents, ses pèrdues mos tornen més fràgils o més forts.
Ses decisions que prenem —i també ses que no prenem— modelen es nostro camí. Sa vida mos va forjant, com s’aigua esculpeix sa roca: lentament, amb persistència, amb una força que no sempre percebem mentre açò succeeix. Però no partim de zero. Sa nostra infantesa és es primer gran paisatge que habitam, i sa seva influència és profunda. S’entorn familiar, s’afecte rebut —o sa seva absència—, sa seguretat o sa inestabilitat, ses paraules que mos deien i ses que mai mos van dir, tot açò construeix es fonaments sobre es quals se forma sa nostra personalitat. Un fillet que creix en un ambient de confiança aprendrà a confiar; qui creix en sa crítica constant segurament acabarà amb una mirada severa cap a si mateix. Es clima emocional de ca nostra és com sa casta de terra que cultivam: determina quines llavors prosperaran amb més facilitat.
També s’escola, ses amistats, es barri, es context cultural i social contribueixen a definir-mos. No és igual créixer en un entorn que fomenta sa curiositat que en un que premia sa conformitat. No és igual viure envoltat d’oportunitats que haver de lluitar des des principi contra limitacions estructurals. Tot açò configura es nostro caràcter, sa nostra manera d’afrontar es conflictes, de resoldre problemes, d’estimar, de defensar-mos o d’arriscar.
Aprenem a adaptar-mos, a protegir-mos, a reinventar-mos. Tornam més flexibles o més rígids segons ses circumstàncies.
Hi ha qui, després d’una experiència dolorosa, es tanca en si mateix; hi ha qui s’obre encara més. Hi ha qui transforma sa ferida en motor de creixement, i qui la converteix en mur.
Ara bé, més enllà d’aquests aspectes adquirits, hi ha una essència que no canvia. No rall d’un destí immutable ni d’una personalitat rígida, sinó d’una classe de veritat íntima. Una inclinació profunda, una sensibilitat particular, una manera única de percebre el món. És allò que mos fa irrepetibles. Pot quedar amagada davall pors, condicionaments, expectatives socials o circumstàncies d’índole diversa, però hi és.
Aquesta essència es manifesta en petits gestos: en es tipus de bellesa que mos commou, en sa manera com escoltam, en allò que mos indigna, en allò que mos fa sentir vius. De vegades sa vida mos obliga a assumir rols que mai hauríem triat, però fins i tot dins d’aquests rols hi posam es nostro segell.
Dues persones poden fer sa mateixa feina i, tot i açò, fer-la de manera completament diferent, perquè cadascuna hi aboca sa seva manera de ser més profunda.
Crec que madurar no és tant convertir-mos en qualcú diferent, com ser capaços de despullar-mos de ses capes que no mos perteneixen. És reconèixer quines parts de noltros responen a expectatives externes i quines neixen d’una autenticitat primitiva i original.
Sa vida mos transforma, sí, però també mos ofereix oportunitats constants per reconciliar-mos amb allò que sempre hem estat i de preservar es nostro jo autèntic.
Possiblement, as final, es gran repte és aquest: acceptar que som fruit de ses circumstàncies sense deixar que ses circumstàncies mos defineixin del tot. Assumir que esteim fets d’una combinació de transformació i permanència. Entendre que sa infància mos marca però que no mos condemna. Assumir que es altres tenen una imatge de noltros, però que aquesta imatge no mos identifica. I, sobretot, recordar que, per moltes coses que passin, hi ha un nucli interior que sempre és fidel a si mateix.
Canviam, evolucionam, mos equivocam, aprenem. Però en es fons, en aquell espai íntim on ningú més pot entrar, continuam essent aquella espurna inicial que mos va fer únics des des primer dia.