Seguint amb la línia del que vam xerrar sobre Rosalía, la religió o més bé la religiositat, està de moda. El modernisme la volia destruir i ha ressorgit amb més força que mai. Pandèmies, guerres, genocidis, autòcrates en el poder, pèrdua de la idea de col·lectivitat.
Tot açò ha creat un caldo de cultiu, perquè cantants com Yung Beef, El Bugg, Rosalía i Leïti Sène entre molts altres, explotin aquesta buidor espiritual. Aquests artistes, ja que no només canten, ens donen una cosa a què agafar-nos, una cosa sòlida. En el cas de Rosalía és la religió cristiana, la seva estètica pulcre. Però en el cas de Leïti, ens dona accés a l’univers de l’hinduisme i el budisme.
Leïti Sène, de 27 anys, nascut a Barcelona de mare Catalana i de pare Sènegalès, a la seva edat ja és pare de 3 criatures. La seva dona Sita Abellán, dissenyadora mundialment coneguda.
Amb l’obra de Leïti, igual que amb Rosalía, no xerrem d’un ressorgiment religiós tradicional, sinó d’una espiritualitat híbrida, flexible i íntima. La recerca del «propòsit vital» ha deixat de ser una pràctica marginal per convertir-se en el gran objectiu d’una generació marcada per un món canviant i molt accelerat en el qual vivim, l’era del xoc, coses que abans ens escandalitzaven ara ho trobem normal. Açò provoca en nosaltres una buidor de sentit.
En aquest context, l’obra de Leïti Sène es pot veure com una expressió artística d’aquesta mateixa necessitat de sentit. L’interessant d’aquesta, és que té un final. El cantant ha deixat clar que ell no es dedicarà a la música tota la vida. Té com a objectiu fer un àlbum per cada txakra. N’hi ha 7, idò 7 àlbums, ara acaba de treure el 4rt: «Sène Kor Sène». Va començar amb «Tatimu» el txakra rosa, després va venir «Jöm», que és el txakra verd, el del cor, el que representa el valor humà, i era el moment en què Leïti ja tenia un nom dins la indústria. Més tard va treure «Apocalipsis», el txakra vermell, el de la terra, amb dilemes més terrenals i ara el groc, «Sense Kor Sense», on Leïti ha despertat i té alguna cosa a dir-nos.
L’obra de Leïti Sène és un reflex d’una espiritualitat postreligiosa pròpia del segle XXI. Una espiritualitat que no necessita temples, però sí espais de sentit. Que no es fonamenta en dogmes, sinó en identitats en construcció. Que no promet salvació, però sí consciència.
En un món fragmentat, la seva música ofereix una narrativa d’autoconeixement i pertinença. I potser és aquí on està la seva força: en convertir la complexitat identitària i emocional en llenguatge compartit.
Així, el boom de l’espiritualitat dels últims anys no és un fenomen aliè a la música urbana. És el mateix impuls expressat en diferents formats. I en l’obra de Leïti Sène trobem una de les seves veus més significatives, explora el mateix que molts joves busquem avui, sentit, connexió i transcendència.