Encara tenc una sensació estranya d’inici d’any, tot i que ja duim damunt dos mesos que han estat més llargs que curts. Malgrat que ja tocam març, pareix que els propòsits se m’enquisten. Una part del meu cervell, servil als mecanismes viciats de la neuropsicologia, em recorda en bucle els meus mantres per al 2026. «Cuando llegue ese puente, ya lo cruzaremos». «Enguany sí que serà tranquil». O no.
Relativitzar i desdramatitzar requereixen una habilitat típica de qui no coneix l’ansietat, el nerviosisme, l’angoixa, l’estrès o la pena. La clau no és intentar mantenir una falsa calma absoluta, sinó aprendre a navegar els sotracs quotidians sense que cada pedreta del camí ens pesi com un tros de marès feixuc. Hi haurà còdols, macs i fang, però no cal saber fer marges de pedra en sec per fer paret.