Tot ple. Saturat. No hi ha on aparcar. Està tot ocupat. I més si és gratis. La gent voldria llogar places de garatge, però no n’hi ha massa. I si deix el vehicle en doble fila me poden visitar els policies i comprovar que no tenc la ITV al dia. Perquè està embossada. Circular a l’estiu és espantós, a l’hivern és horrible. La pressió humana impressiona. Només fa bon aparcar a les platges ara, quan no estan ben saturades.
Si vull comprar una casa, el mercat està obstruït. Si vull reformar la que tenc, la llicència d’obres va lentíssima perquè els departaments d’urbanisme van desbordats, com gairebé tots els departaments de l’administració pública. Tot el que passa per un funcionari, encara que sigui la fotocòpia més elemental, és com escalar una muntanya amb avarques. No hi ha prou mans per moure tants papers i comprovar tantes dades repetides, en plena època de la intel·ligència artificial. Si vull revisar la casa antiga, els arquitectes tampoc no donen l’abast. Si vull que vengui algú prest a fer-me una petita reforma, també en passaré un fum.
Tenim més treballadors que mai i són més difícils de trobar.
Si planific un viatge, he de valorar que molts dies els avions tenen una alta ocupació, si és hivern perquè són pocs, a l’estiu perquè hi ha molta gent. Costa trobar places, per volar i per aparcar a l’Aeroport. I per deixar la barca a port. Els amarraments van molt pescats. Quan fa calor gairebé no es veu el mar amb tanta eslora. La immensitat del mar no evita que se saturi.
La vida és passar per una llarga llista de llistes d’espera. Des de l’aula de nadons de l’escoleta fins a arribar al geriàtric.
Fins i tot la humitat fa que l’ambient sigui molt saturat.
Si estic congestionat, demanaria hora al metge, però la seva agenda ho està més. Tant col·lapse és poc saludable. A urgències el primer que et recepten és paciència. Estan coagulats.
Tot junt és una situació de jutjat de guàrdia. Però per al judici hauríem d’esperar uns quants anys, clar.