La presentació de l’obra poètica de Joan López Casasnovas, celebrada dia 25 a la Casa de Cultura de Ciutadella, va ser un acte digne de guardar en la memòria. El cartell que l’anunciava —sobri, amb el nom del poeta destacat— ja avançava el to de la convocatòria: respecte, memòria i reivindicació d’una veu que mai no ens va deixar a l’estacada, tampoc ara. La poesia de Joan López és hàbil, a voltes musical, intel·ligent i compromesa, com ell mateix ho era en la seva acció pública. Els seus versos no cerquen l’efecte fàcil ni la retòrica buida; treballen amb una llengua afinada, d’una precisió gairebé moral, i s’endinsen en els plecs de la condició humana amb lucidesa. Hi batega el país, la memòria col·lectiva, la voluntat de justícia i una mirada crítica que no renuncia mai a la tendresa.
Aquest compromís no fou només literari. Joan López desenvolupà una trajectòria política coherent, vinculada al pensament progressista i a la defensa de la llengua i la cultura pròpies. Va assumir responsabilitats públiques amb la mateixa exigència amb què escrivia: amb conviccions fermes i un sentit del deure que no admetia concessions. La seva activitat institucional era d’una ètica profunda.
En el terreny personal, per a mi en Joan va ser molt més que un company. Durant trenta anys compartírem claustre a l’Institut Josep Maria Quadrado: ell hi impartia literatura; jo, anglès. Com a professor era insubornable, d’una rectitud exemplar. Tenia un sentit del deure tan intens que, a voltes, jo diria que el feia patir. No suportava la deixadesa ni la frivolitat quan es tractava de formar joves. Exigia perquè s’exigia. Com a amic era generós fins a l’extrem. Em va dedicar una biografia il·lustrada, «Pau Faner: la força de la imaginació fabuladora», i va presentar molts dels meus llibres, des dels inicis fins gairebé al darrer alè. Record amb emoció la carta que m’envià des de Monte Hacho, a l’Àfrica, on feia el servei militar, quan vaig obtenir el Premi Sant Jordi. I també la seva presència fidel en tantes presentacions, fins i tot en la del Premi Nadal, en castellà. Això el defineix: home de conviccions clares, però digne en tot moment, obert i lleial. Potser per aquesta entrega constant a la cultura —des de la política, des de l’ensenyament, des de la crítica— va deixar en segon terme la seva pròpia projecció poètica. Ara, la publicació de la seva obra li fa justícia. Recupera uns textos valuosos i restitueix la seva veu poètica, que mai no va callar del tot.