L’any 1966, un productor espavilat va tenir la idea de crear una còpia dels Beatles a Estats Units. La companyia va convocar un càsting i va escollir quatre joves d’entre els cinc-cents que es van presentar. Dos dels quatre no tenien idea de música, i els altres dos sonaven d’oïda, com dèiem llavors. No feia falta molta música, ja que ells només havien de ser actors de les cançons que composaven gent com King, Diamond o Sedaka, i que sonaven i cantaven els principals músics d’estudi de Los Angeles. El producte va tenir un gran èxit. Tots (?) recordam aquell «I’m a beliver». Es va construir una biografia del grup, es va fer una sèrie de televisió, es van enregistrar discs, es van editar còmics, es van crear clubs de fans, etc. Un èxit, fins que el productor va crear The Archies i es va acabar la història dels Monkees. En la història de l’espectacle, aquells joves són un exemple de fake star. El món de l’art està ple de falsificacions des d’Altamira cap aquí. El món de la política també.
Contemplam aquests dies l’inici d’un nou procés que té com a objectiu que «l’esquerra» mantengui la majoria al Congrés dels Diputats. Encara que, si els som franc, una majoria sostinguda pel PNB i Junts no sé fins quin punt val la pena. Sigui com sigui, i amb la legítima aspiració de no dependre de la dreta nacionalista i impedir les polítiques que impulsaria una majoria PPVox, algunes forces s’han posat en feina. Molta en tindran si volen compaginar una proposta que mobilitzi i animi a una esquerra (vull dir a l’esquerra del PSOE) tan bigarrada com la que tenim a Espanya, tal que sembla un collage de Klee després d’una nit de disbauxa. Ara tocaria fer una feina seriosa entre la militància i els simpatitzants, posar en marxa el cos orgànic dels partits, avançar en idees de confluència comunes i generoses, generar processos participatius, tot abans que parlar de qui ha d’anar davant. Vaig escoltar Maïllo que deia que s’havia de treballar discretament, quasi en la clandestinitat, diria jo. Des del primer moment, els grans mitjans de comunicació i alguns òrgans de premsa s’han llançat a veure qui serà el nombre 1. Com sabeu, en unes generals hi ha un nombre 1 a cada província-circumscripció, per tant, són més de cinquanta nombres 1, encara que a la gran premsa li interessa parlar del nombre 1 a Madrid. Encara no havien decidit explorar acords i ja era al carrer la pressió del nombre 1. Fins i tot vaig llegir que Pablo Iglesias proposava a Sara Santaolalla, que a mi me sembla una monkee. Avui en dia, els nombres 1 no els decideix en la majoria dels casos la militància, sinó la premsa. La premsa, amb la mateixa facilitat que els situa dalt l’altar els envela cossa pes cul i en posa un de nou, com va passar amb els Monkees i els Archies. Tots els partits tenen líders-coet, que en cinc anys ja estan amortitzats. Recordem Hernández Mancha, Albert Ribera, Pablo Casado, Rosa Díez, Enrique Curiel, Rosa Aguilar, Inés Arrimadas, Alberto Garzón, la mateixa Yolanda Díaz, que ara s’ha decantat. Fins i tot, l’iconoclasta Anguita, tan antiheroi com era, va haver de patir la desmesura de la glòria i la caiguda de l’home que es decideix en alguns consells d’administració. No ens ha d’estranyar, ara que estam en Quaresma podem pensar en la història del qui deim fill de Déu, que entrà entre palmes i rams a Jerusalem i en una setmana (figurada) el van clavar a la creu. En els codis culturals d’avui, el líder és més un messies que una veu de grup, l’ocurrència ha substituït el programa, el gabinet de premsa ha pres el lloc de l’organització de base, i les piulades electròniques han acabat amb els debats orgànics.