Potser la pitjor de les esclavituds és la que se sosté gràcies a cadenes invisibles. Una d’aquestes lligadures té per nom subvenció. Aquí, el subvencionat es converteix en un ésser agraït i dependent del subvencionador. És a dir: en el seu servent lleial, obedient i disciplinat perquè ningú no mossega la mà que li dona de menjar. La llibertat, la dignitat i la consciència anul·lades conformen el rebut a satisfer.
I aquest servilisme és pèssim quan afecta el món de l'art. Perquè la llibertat és la seva pedra angular. Es pot, doncs, parlar d'art quan aquest està encotillat? Per això no has entès mai que la indústria cinematogràfica espanyola accepti ajudes del govern de torn (sigui aquest del color que sigui), perquè, en fer-ho, paga, de manera més o menys subliminar, un preu altíssim: el de la manca d’independència. Aquestes ajudes no són innocents. Ni gratuïtes. Exigeixen -encara que aquesta exigència no s'expliciti en un contracte- submissió... No cal deixar-ho per escrit. A bon entenedor...
L'acte de concessió dels premis Goya és una prova palpable d'aquesta addictiva submissió, fins al punt que, a la gala, el cinema sembla el menys important i quedi supeditat a les proclames ideològiques de torn. D'aquí que, anualment, els Goya s'assemblin més a un míting que a un esdeveniment cultural. Un míting en perfecta consonància amb els interessos propagandístics del govern. Crítiques al Cristianisme, però no als «burques»; actes de solidaritat envers les víctimes d'un sector del mur reconstruït i omissions envers les de l'altra banda, etc. Al capdavall, no tots els morts són iguals... Palestina (of course i amb raó!) Algú es va recordar d'Etiòpia? Defensa dels col·lectius Lgtbi i oblit dels homosexuals executats a l'Iran. I què hi ha dels cristians morts per la seva fe a Síria, l'Iraq o Nigèria? Què et diuen ara del Sàhara? Això, ara, no toca... Encara que sí tocava ahir...
L'art pot tenir una doble vara de mesurar?
L'esclavatge de la subvenció provoca, també, altres efectes perniciosos. Permet el que seria inacceptable en un altre tipus d'indústries: el guany està servit, independentment de la qualitat del «producte» elaborat. El 2022 el Govern va ajudar el cinema espanyol amb dos-cents cinquanta milions, recuperant-ne únicament set gràcies a la recaptació per IVA. Per cada euro recaptat, idò, el sector en va rebre 35. Ajudes de les quals, en moltíssims casos, es van beneficiar obres no precisament rellevants i, de vegades, veritables engendres...
Particularment -i aquesta sí seria una política d'esquerres, esquerres- hauries preferit que aquesta ingent quantitat de diners s'hagués destinat a fins socials: dependències, malalties degeneratives, habitatge, investigació, sanitat, educació i un llarg etcètera... O no?
Ets perfectament conscient que la producció i la difusió d'una pel·lícula no és fàcil. I que la cultura ha de ser ajudada, però no comprada. Com tampoc no és fàcil la supervivència d'altres sectors industrials. Açò no obstant, el cinema espanyol hauria de recordar que hi ha una cosa que s'anomena talent. Quan una pel·lícula s'elabora amb aquest, la taquilla sempre respon.
I que no us expliquin la milonga que els governs ofereixen subvencions per amor al cinema... Perquè, en aquest cas, caldria preguntar-los per què en els plans d'estudis no hi ha una assignatura específica dedicada al setè art o per què s'estan arraconant totes aquelles matèries que afavoreixen el criteri propi de l'alumnat...
El cinema hauria de recuperar la independència. Ja! I fer-se rendible a través de l’esmentat talent. Per molt difícil i costós que això pugui ser. Perquè -i parafrasejant una coneguda frase- el cinema serà lliure o, simplement, no serà...