Es ciutadans esteim farts. Però no de sa política en si, no. Esteim farts des polítics, de sa seva continua confrontació, des retrets constants i de sa pèrdua de rumb. Esteim farts de sa seva degradació generalitzada. Esteim cansats des governants que han renunciat a pensar en un projecte compartit que tengui com a finalitat es benestar de sa societat, per procurar només es seus propis interessos. Esteim cansats de veure com és pràcticament impossible seguir un debat públic que no acabi en crits.
En es darrers temps, es discurs polític està dominat per sa crispació, per sa desqualificació ràpida, pes «i tu més» i per una competició entre es diferents blocs que, massa vegades, posa s’accent en allò que mos separa més que en allò que mos uneix.
Sentim que estem engronats en un cicle tòxic que mos consumeix, que mos fa veure s’actual manera de fer política com una disputa permanent i, sobretot, que mos la fa percebre com un problema.
Sa política mai ha estat sinònim de pau, ni mai ho serà. Sempre hi haurà desacord i conflicte. Però açò no vol dir que hagi de ser un espai hostil que ignora quina és, en realitat, sa seva raó de ser més bàsica: es servei a sa ciutadania. Sembla que sa discussió entre polítics s'ha convertit en una guerra de lleialtats, on sa imparcialitat molesta i on reconèixer qualque cosa bona de s'altre és considerat una traïció.
Sense anar més enfora; una sessió qualsevol des Congrés que, en teoria, hauria de ser un espai per adoptar mesures, fer preguntes constructives, rendir comptes i oferir certeses as ciutadans, és un cau d’insults, atacs personals i frases disenyades no per convèncer, sinó per fer renou i mirar qui la diu més grossa. I allò més trist és que ja ho hem normalitzat. Donam per fet que es polítics no debaten, competeixen per llançar des de sa tribuna s’ofensa més agressiva, per endur-se’n s’ovació més clamorosa de sa seva bancada per atacar amb virulència s’adversari.
I açò és només un mirall televisat d’allò que passa enmig des carrer, en es bar o a s’àmbit laboral. Aquest escenari bel·ligerant s’estén també a sa xarxa, on as diferent no se'l respecta. Es comentaris més virals són aquells en què se li desitgen ses coses pitjors, on se li auguren tot tipus de calamitats i desgràcies, fins i tot la mort. Literalment. I aquí és quan entens que açò no només va d'ells, sinó també de noltros. Esteim tan acostumats a sa disputa violenta que hem perdut de vista com es discuteix sense cridar, com es discrepa sense odiar.
No obstant açò, si miram amb una mica de perspectiva ses qüestions principals que avui ocupen s’agenda política, veurem que moltes d’elles són i han estat compartides al llarg des temps, en essència, per sa majoria de dirigents i formacions de sensibilitats diferents.
Sa millora des serveis públics, s’accés a s’habitatge, sa protecció des medi ambient, es creixement econòmic sostenible, sa qualitat de s’educació o sa garantia d’una sanitat eficient són objectius que difícilment trobarien oposició frontal en cap espai polític. Poden existir diferències —i és legítim que així sigui— en sa manera d’afrontar-los, en ses prioritats o en es instruments per aconseguir-los. Però, en es fons, sa finalitat darrera és compartida: procurar es benestar des ciutadans i fer de sa nostra terra un territori més amable, més just i més pròsper per viure.
Ses discrepàncies, per tant, no haurien de ser enteses com una debilitat des sistema democràtic, sinó com una expressió natural de sa pluralitat. Sa política és, precisament, s’espai on es confronten visions diferents sobre com arribar a un mateix horitzó. Es problema apareix quan sa discrepància es transforma en hostilitat, quan es debat deixa pas a sa desacreditació personal i quan sa voluntat de construir queda eclipsada per sa intenció de vèncer s’adversari.
En un moment en què el món viu greus situacions d’inestabilitat, conflictes armats i tensions geopolítiques que sacsegen s’equilibri internacional, tal vegada seria oportú començar per pacificar es nostro entorn polític més proper. No es tracta d’eliminar es debat ni d’uniformitzar es pensament, sinó de recuperar un clima de respecte, de diàleg i de cooperació institucional.
Deixar de banda sa violència verbal, rebaixar es to de sa confrontació i reconèixer es punts d’acord no és un gest de debilitat, sinó un exercici de maduresa democràtica. Quan es representants públics són capaços de fer feina conjuntament en aquells assumptes en què coincideixen, envien també un missatge valuós a sa societat: que és possible discrepar sense rompre ponts, que és possible competir sense convertir s’altre en enemic.
Pens que es repte des nostros temps no és tant trobar noves idees —que moltes ja hi són— com recuperar sa voluntat de cooperar en allò que és essencial. Si som capaços de posar es focus en es punts comuns i avançar junts en aquests espais de consens, podrem fer passes, encara que siguin petites, cap a un clima polític més serè.
I és precisament a partir d’aquestes petites passes, d’aquest esforç per entendre-mos i per fer feina junts, que podem contribuir modestament a revertir un ambient global que avui es percep com a bèl·lic, competitiu i hostil. Sa política, ben mirat, hauria de ser s’art de construir convivència. I sa convivència comença sempre a prop de noltros mateixos.