M’agrada la vinagrella. Aquesta flor groga que, sense demanar permís, cada any torna a pintar de color els camps de Menorca. No és espectacular ni delicada. No té el prestigi de les roses ni la fama de les orquídies. Però arriba puntual cada hivern i, de cop, apareix pertot. Als marges dels camins, entre les parets seques, als camps i a les marjades. Quan el camp s’omple de vinagrella, saps que alguna cosa està canviant. Els dies comencen a allargar-se, la llum és una mica més clara i Menorca recupera aquella sensació tranquil·la que anuncia la primavera.
Fa uns dies passejava amb els meus cosins de Ginebra, que finalment ens van venir a visitar per descobrir l’illa després d’haver-los insistit fins a la sacietat. Van quedar meravellats amb tant de paisatge esquitxat de groc. A Suïssa també hi ha moltes flors i la vinagrella no els era desconeguda, però aquell esclat de color espontani enmig del verd del camp, com la paleta d’un pintor, els va agradar especialment. Per a nosaltres és una imatge habitual, gairebé invisible de tan quotidiana, però per a qui ve de fora, és com un regal visual. Aquella mena de catifa de flors que sembla aparèixer sense que ningú l’hagi sembrada. I, a sobre, amb gust a ceba.
Segurament el que més m’agrada de la vinagrella és aquesta humilitat i aquesta fidelitat al calendari. Cada any torna, sense fer soroll, per recordar-nos que el paisatge també té les seves petites litúrgies. I que, fins i tot sense pretendre-ho, s’ha acabat convertint en una de les imatges més icòniques del camp de Menorca.