Hi ha una forma de ceguesa més perillosa que la manca de vista: la de qui mira i no veu. La de qui passa davant del dolor sense aturar-se. La de qui converteix el sofriment aliè en part del paisatge. Vivim temps de pantalles enceses i cors distrets. Veiem guerres, soledats, malalties, fracassos, però hem après a fer «scroll» amb el dit. No odiem, no ferim de front. Simplement seguim el nostre camí. I aquesta indiferència, silenciosa i educada, s’ha convertit en un dels mals més acceptats en el nostre temps.
L’Evangeli d’aquest diumenge, capítol 9 de l’evangeli de Sant Joan, comença amb una escena senzilla i brutalment actual: un home cec de naixement assegut a la vora del camí. Sempre era allà. Tothom el coneixia. Tothom s’havia acostumat a la seva presència. Els deixebles demanen qui té la culpa. Els veïns dubten. Els fariseus discuteixen. Cadascú ofereix la seva teoria. Gairebé ningú no s’atura. Jesús sí. No entra en el joc de buscar culpables. No converteix el dolor en debat. S’acosta, toca la terra, ungeix els seus ulls i l’envia a rentar-se. I, allà on abans només hi havia foscor, brota la llum. Però el veritable miracle havia començat abans: comença a l’instant que algú decideix no passar de llarg. Aquest gest, aturar-se, és el cor de tot Via Crucis.
Solem pensar el Via Crucis com un recorregut devocional que recorda les caigudes físiques de Jesús, camí del Calvari. Però si ho mirem amb profunditat, és quelcom més: és Déu carregant amb les ferides que el món sol esquivar: Primera estació: Jesús es creua amb l’invisible. Avui té rostre d’ancià sol, d’adolescent ferit per dins, de company que somriu mentre s’enfonsa. Segona estació: Jesús suporta el judici dels altres. Perquè ajudar incomoda. Perquè estimar romp esquemes. Perquè qui s’acosta massa al patiment aliè deixa en evidència la nostra comoditat. Tercera estació: Jesús toca el que els altres eviten: la fragilitat, la pobresa, la malaltia, el dubte. No des d’enfora sinó amb les seves mans. Quarta estació: Jesús restableix la dignitat. Al cec no només li retorna la visió sinó que li torna la identitat. Ja no és aquell que mendicava, és algú amb nom, història i veu pròpia. Cinquena estació: Jesús es queda quan els altres es fan enfora. Quan aquell que és curat és interrogat i expulsat, Ell torna a cercar-lo. No abandona a qui ha aixecat.
Aquest és el Via Crucis que segueix recorrent els nostres carrers, perquè la major ceguesa no és no veure, és acostumar-nos a no mirar. És justificar la pressa, blindar l’agenda, protegir la comoditat amb excuses raonables. És pensar que el dolor aliè pertany a una vida que no ens concerneix. L’home de Siloè recuperà la vista a l’aigua. Nosaltres necessitem quelcom més profund: recuperar la mirada, tornar a aprendre a aturar-nos, a escoltar sense estar pensant en la resposta. A acompanyar sense fugir quan la ferida incomoda, a quedar-nos quan el més fàcil seria partir. Tal vegada el pecat més gran del nostre temps no sigui l’odi declarat, sinó la indiferència elegant. Aquella que no insulta, no crida, no colpeja... però deixa sols a aquells que ja estaven sols. El miracle de Siloè no acabà quan aquell home obrí els ulls. El vertader miracle començà quan Jesús decidí inclinar-se davant la seva foscor i tocar-la. I aquest miracle segueix esperant repetir-se avui. Cada vegada que deixem de passar de llarg, quelcom s’il·lumina. Cada vegada que mirem de veritat, algú recupera la seva dignitat. I gairebé, sense adonar-nos, també nosaltres comencem a veure. Perquè, en definitiva, no hi manca llum al món. El que hi manca és la valentia d’atrevir-se a obrir els ulls.